Què passa quan no només ets queer? Què passa quan a més ets racialitzador, migrant, trans, amb diversitat funcional o de classe treballadora? La resposta és: la interseccionalitat. I sí, és més important del que sembla.
Què és això de la interseccionalitat?
D’acord, comencem pel bàsic. La interseccionalitat no és una paraula de moda ni un concepte només per a debats acadèmics. En realitat, una eina per entendre la vida real.
El terme el va encunyar Kimberlé Crenshaw, jurista afroamericana, per explicar com diferents formes de discriminació (com el racisme i el masclisme) es creuen i s’intensifiquen quan afecten la mateixa persona. Avui, també es fa servir per parlar de l’experiència LGTBIQ+ quan se suma amb altres desigualtats.
En altres paraules: no totes les persones del col·lectiu vivim la discriminació de la mateixa manera. No és el mateix ser un home gai blanc de classe mitjana a Madrid, que ser una dona transmigrant i sense papers.
Quan l’orgull no és igual per a tots
Encara que l’orgull celebra la diversitat, hi ha realitats dins del col·lectiu que queden invisibilitzades. Hi ha cossos que segueixen sense representar-se. Veus que no arriben a escoltar-se. I vides que es viuen des dels marges, també dins del col·lectiu mateix.
Perquè sí, la LGTBIQfòbia existeix. Però també hi ha el racisme, el capacitisme, la gordofòbia, la transfòbia dins del propi col·lectiu. I quan tot això es barreja… la cosa es complica. Molt.
La interseccionalitat ens permet veure com aquestes opressions no actuen per separat, sinó que s’entrellacen, se sumen i s’amplifiquen.
Què implica viure una identitat interseccional?
Per a molts, viure des d’aquesta intersecció significa enfrontar-se a:
-
Major precarietat econòmica
-
Pitjor accés a la salut ia l’habitatge
- Advertisement - -
Falta de representació en mitjans i polítiques públiques
-
Violència múltiple (institucional, de carrer, simbòlica)
-
Culpabilització i silenci
I això desgasta. No es tracta només de la “identitat”. Es tracta de com aquesta identitat és llegida per l’entorn. I com aquesta lectura afecta les teves oportunitats, el teu benestar i la teva manera de moure’t pel món.
Interseccionalitat a la vida quotidiana
Parlem d’exemples concrets:
-
Una persona negra queer pot ser perfilada per la policia i sentir que no encaixa en espais LGTBIQ+ majoritàriament blancs.
-
Una persona amb diversitat funcional pot trobar barreres físiques per accedir a espais d’oci queer i patir infantilització per part de la societat.
-
Una persona trans no blanca, migrant i sense recursos pot enfrontar-se a múltiples nivells de discriminació, exclusió laboral i violència mèdica.
I la llista segueix. Perquè la interseccionalitat no és un rànquing d’opressions, sinó una xarxa complexa de realitats entrellaçades.
Què podem fer des de dins del col·lectiu?
Primer: escoltar més i millor. No totes les experiències LGTBIQ+ són iguals, i no hauríem d’aspirar que ho siguin.
Segon: revisar els nostres propis privilegis. Pots caminar pel carrer de la mà amb la parella sense por? Tens accés a una teràpia LGTBIQ+ afirmativa? Pots canviar-te el nom als documents sense obstacles? Si la resposta és sí, estàs en una posició des de la qual pots fer alguna cosa per altres.
Tercer: crear espais realment inclusius, no només en el simbòlic (colors, paraules, hashtags), sinó en allò concret: accessibilitat, representació, recursos.
El perill de no mirar més enllà
I si només parlem de la interseccionalitat en termes teòrics, sense aterrar-la en accions reals? I si fem servir el concepte per guanyar punts d’inclusió, però no ho apliquem de debò als nostres espais?
Hi ha el risc de convertir la interseccionalitat en un adorn buit. O pitjor: en una excusa per fragmentar més el col·lectiu.
Per això, el repte és a mirar més enllà de la nostra pròpia experiència sense sentir-nos atacats, i entendre que la lluita no es tracta només del que ens passa a nosaltres, sinó també del que permetem.
Una mirada crítica: la interseccionalitat divideix?
Algunes veus, fins i tot dins del col·lectiu, qüestionen si parlar tant d’interseccions no acaba dividint més del que uneix. Al·leguen que ens fragmentem en identitats cada cop més específiques i que això pot diluir la força del moviment. També hi ha qui pensa centrar-se tant en la identitat eclipsa altres formes de lluita política, com les econòmiques o ambientals.
Encara que aquestes crítiques mereixen escoltar-se, la interseccionalitat no cerca dividir, sinó visibilitzar per transformar. I reconèixer que no tots partim del mateix lloc no ens debilita. Ens fa més honests, i per tant, més forts.
I ara què?
No hi ha recepta perfecta. Però sí que hi ha una invitació: mirar el col·lectiu com un ecosistema de realitats diverses, no com una foto uniforme de “lo queer”.
Potser la veritable revolució no sigui només sortir al carrer a Pride amb una bandera, sinó assegurar-nos que tots —i quan diem tots, parlem també dels qui són als marges—
Pensem-ho així: si el que vol desafia la norma, també hauria de desafiar la comoditat de no veure l’altre.
La interseccionalitat no és una moda ni un terme per emplenar discursos. És una forma urgent i necessària d’entendre com vivim, resistim i ens donem suport dins del col·lectiu LGTBIQ+. Perquè ser queer no es viu igual quan ets pobre, racialitza, trans, neurodivergent o migrant. I si volem un futur realment inclusiu, haurem d’aprendre a mirar amb més d’una sola lent.
