Què significa formar part del col·lectiu LGTBIQ+ i, alhora Com es viu aquesta doble pertinença en un món que segueix sense escoltar ni veure del tot? Parlem d’accessibilitat, orgull i comunitat.
Viure entre dos mons… o en un de propi
Imagina que entres a una xerrada sobre diversitat sexual i de gènere, però no hi ha intèrpret. O que assisteixis a una manifestació de l’Orgull, i no pots accedir a allò que es crida, a allò que es canta, a allò que es reivindica.
Ara imagina que a més d’això, moltes vegades tampoc no et sents entès dins de la comunitat sorda. Perquè, és clar, ser LGTBIQ+ continua sent un tabú a molts entorns. Especialment si parlem de persones trans, no binàries o intersex.
Per a molts, ser sorde i queer és viure entre mons que no sempre es creuen. Però també és crear-ne un de nou, propi, on les dues identitats puguin florir sense haver d’amagar-se o explicar-se tota l’estona.
Doble invisibilitat
La invisibilitat no és només no estar a la portada. És que no comptin amb tu. Que no pensin en tu quan es dissenya una campanya, esdeveniment o contingut. Que no hi hagi subtítols, ni intèrpret de llengua de signes, ni espais segurs.
I no és que no hi hagi persones sordes queer. Tot al contrari. Però moltes vegades estan apartats dels espais de referència del col·lectiu, ja sigui per barreres comunicatives o per manca de representació.
Llengua de signes i orgull: molt més que comunicació
La llengua de signes no és una versió simplificada de l’espanyol. És una llengua completa, rica, amb la pròpia gramàtica i cultura. Per a les persones sordes, no és només una eina: és una manera d’estar al món.
I sí, també hi ha una manera de voler habitar-la. Hi ha expressions pròpies, jocs visuals, signes relacionats amb la identitat, el desig i el cos. L’orgull LGTBIQ+ també se signa, també se celebra amb les mans, amb el cos, amb la mirada.
T’has parat a pensar com seria una marxa de l’Orgull amb visuals adaptats, pancartes en llengua de signes o espectacles amb interpretació a LSE? No és només accessibilitat. És reconeixement.
Barreres dins del col·lectiu
La manca d’accessibilitat no és l’únic obstacle. Dins del mateix col·lectiu LGTBIQ+, encara hi ha molt de desconeixement sobre la realitat sorda. Algunes persones creuen que només cal escriure coses al mòbil. O que no passa res si no hi ha intèrpret “perquè poden llegir els llavis”.
(Spoiler: no, no tots pots. I sí, és esgotador).
També hi ha actituds capacitistes que segueixen presents: des del paternalisme fins a la idea que una persona sorda “no podrà entendre certes coses”.
data-start=»3132″ data-end=»3135″ />I això fa mal. Perquè el col·lectiu, que hauria de ser llar i refugi, de vegades també en reprodueix exclusió.
Què vol dir ser visible?
Per a una persona sorda queer, la visibilitat no passa només per sortir de l’armari. Passa per estar a la conversa. Per poder participar, debatre, riure’s en grup sense perdre’s la meitat.
data-start=»3462″ data-end=»3465″ />Passa per tenir referents. Veure una persona sorda, racialitzada i bisexual en una sèrie. O una activista trans sorda en una taula rodona. O una drag queen sorda triomfant en xarxes amb contingut signat.
La visibilitat canvia vides. Perquè quan veus algú com tu, entens que tu també pots ser-hi. Que tens dret a ocupar espai.
Coses que es poden (i han de fer)
No tot està perdut. Hi ha coses molt concretes que des del col·lectiu LGTBIQ+ podem començar a millorar:
-
Incloure intèrprets de LSE en esdeveniments i xerrades
-
Subtitular tots els continguts en xarxes, vídeos, reels, etc.
-
Col·laborar amb activistes sords per dissenyar campanyes més inclusives
-
Formar-se i sensibilitzar-se en comunitat sorda, sense caure en el tokenisme
-
Crear espais mixts i segurs on les dues cultures convisquin
Petits gestos fan una gran diferència. No cal ser expert en LSE per començar a incloure-hi. Només cal tenir voluntat, empatia i humilitat.
I què passa amb les identitats múltiples?
De vegades la interseccionalitat complica encara més la cosa. Perquè hi ha persones sordes que, a més, són trans, racialitzades, neurodivergents o migrants. I aquí les capes de discriminació s’entrellacen brutalment.
Qui escolta les veus? Qui els representa? Qui hi pensa quan es parla d’inclusió?
L’accessibilitat no pot ser un afegit, ni una opció, ni un gest simbòlic. Ha de ser una prioritat transversal. O no serà real.
Una mirada crítica: s’està fent suficient?
Algunes organitzacions LGTBIQ+ asseguren que ja estan treballant la inclusió de persones amb discapacitat, però a la pràctica moltes d’aquestes accions són superficials. Esdeveniments on l’intèrpret és anecdòtic, materials traduïts a mitges, o campanyes que no consulten a persones sordes reals. data-end=»5487″ />Hi ha avenços, sí. Però també hi ha moltes assignatures pendents.
Conclusió: les mans també criden orgull
La lluita pels drets LGTBIQ+ ha de ser, necessàriament, una lluita accessible. Si no, per a qui estem lluitant?
Les persones sordes queer existeixen, resisteixen i transformen. Estan creant cultura, activisme, espais de cura i de reivindicació des d’una mirada pròpia.
I mereixen estar al centre. No com a excepció, sinó com a part imprescindible del tot.
Potser la propera vegada que pensem en diversitat, ens hauríem de preguntar: a qui no estem escoltant? A qui no estem veient?
Perquè un orgull que no inclou, no és realment orgull.
