El paper de l’aliadx a l’activisme queer
Ser aliadx no és posar-se una samarreta amb la bandera i pujar un selfie el 28 de juny. Tampoc no és cridar més que la resta en una manifestació que no parla de tu. Ser aliadx és un compromís, no una disfressa.
Si formes part de l’entorn cishetero però sents que vols estar del costat correcte de la història, benvinguda sigui la teva intenció. Ara bé, com fer-ho sense caure a l’apropiació? Com acompanyar sense treure espai? Com recolzar sense convertir el suport en protagonisme?
Què vol dir ser aliadx?
Ser aliadx de la comunitat LGTBIQ+ és, en essència, utilitzar els vostres privilegis per protegir, visibilitzar i amplificar sense eclipsar. Significa posicionar-te quan toca, aprendre quan no saps, i callar quan el centre no et pertoca.
La idea no és convertir-te en salvadore, sinó en còmplice conscient. Que la teva presència es noti més pels teus actes que no pas pel teu volum. Que no es tracti de tu, encara que hi siguis. És una cosa que sona fàcil, però que costa quan l’ego es vol sumar a la festa.
Senyals d’un bon aliadx
Aquí va una petita llista de senyals que distingeixen els aliats que sí que importen. No és una llista tancada, ni infal·lible. Però et pot ajudar a orientar-te si tens dubtes.
-
Escoltes més del que parles. No busques ensenyar a la comunitat sobre la seva pròpia realitat.
-
T’eduques sense exigir que se t’eduqui. Llegeixes, investigues, preguntes des del respecte.
- Publicidad-
-
Et posiciones fins i tot quan no hi ha LGTBIQ+ davant. No només quan és “segur”.
-
No fas acudits a costa del col·lectiu. Ni tan sols “per confiança”.
-
Revises les teves pròpies conductes. Encara que t’incomodi. Sobretot si us incomoda.
- Advertisement - -
Reconeixes que no ets el centre del moviment. Encara que et faci mal l’ego.
-
Cedeixes espais quan no et toquen. Fins i tot si tens més seguidors, més veus o més privilegis.
El que no és ser aliadx
De vegades es confon el suport amb l’espectacle. Aquí van algunes coses que no són ser aliadx, encara que de vegades ho semblin:
-
Pujar una foto amb filtre arc de Sant Martí una vegada a l’any i desaparèixer la resta del temps.
-
Corregir persones LGTBIQ+ sobre les seves vivències.
-
Fer de la visibilitat queer un “tema de moda” sense implicació real.
-
Utilitzar el llenguatge inclusiu només a les xarxes, però no a la teva vida diària.
-
Convidar una persona del col·lectiu al teu projecte només per “complir la quota”.
-
Critar “jo també sóc divers!” quan no ets part del col·lectiu.
La clau és no utilitzar l’activisme com a accessori. No som un complement per al teu discurs progressista.
Per què se’n parla tant ara?
Perquè el món està canviant, però no sempre cap endavant. A mesura que guanyem visibilitat, també creixen els discursos d’odi, les lleis repressives, les reculades. En aquest context, la figura de l’aliadx pren un valor vital.
Ja no n’hi ha prou amb no ser homòfobe o trànsitfob. Cal ser activament antidiscriminació. Perquè el silenci és una forma de violència. I perquè els drets del col·lectiu no són una moda, són una necessitat.
Donar suport des del teu lloc
No cal ser influencer, activista ni expert per marcar la diferència. De vegades, els gestos més valuosos són els quotidians:
- Anomenar correctament una persona trans al teu entorn.
- Defensar una companya queer quan no ho pot fer per si mateix.
- Corregir al teu grup d’amics quan fan comentaris fora de lloc.
- Visibilitzar continguts creats per persones del col·lectiu sense apropiar-te.
- Preguntar des de l’afecte, no des de la curiositat morbosa.
- Posar el cos a les manifestacions, no només els hashtags.
- Cada acció suma, i cada gest honest deixa empremta.
I si m’equivoco?
T’equivocaràs. Segur. Tothom ho fem. L’important és com com reacciones quan algú t’ho assenyala. Et poses a la defensiva? Et victimitzes? O ho escoltes i ho integres?
Ser aliadx és un procés, no un títol fix. És una pràctica que s’afina, revisa i millora. I si t’importa de debò, sabràs que no es tracta de fer-ho perfecte, sinó de fer-ho amb humilitat.
Una reflexió crítica (sí, també cal)
Ara bé, tampoc no és just convertir els aliadxs en herois automàtics. De vegades, el reconeixement es reparteix de manera desigual. Hi ha projectes creats per persones cishetero en nom del col·lectiu que reben més atenció i recursos que iniciatives liderades des de dins.
Esteu l’activisme queer depenent massa de les aliances? Estem reforçant sense voler estructures de poder que ja ens exclouen?
No es tracta de desconfiar de tota ajuda externa, però sí de recordar que la centralitat del moviment ha de seguir en mans dels qui el viuen a la pell.
En resum: com recolzar sense apropiar-te
Podríem resumir tot això en una petita fórmula que no falla:
Presència + respecte + humilitat + compromís = unx aliadx que sí que importa.
I si encara tens dubtes, et pots preguntar això:
“Estic ajudant que aquesta persona, aquest espai, aquest moviment, brilli més… o m’estic aprofitant de la seva llum per il·luminar-me jo?”
