Per què el 17 de maig és tan important?
Cada any, el 17 de maig, el món alça la veu per visibilitzar una realitat que, per desgràcia, segueix massa present: la LGT No parlem només d’agressions físiques, encara que existeixen i fan mal. També parlem de mirades que maten, de silencis còmplices, de bromes que no fan gràcia i de lleis que ens esborren. El Dia Internacional contra la LGTBIQ+fòbia va néixer per recordar-nos que estimar, ser i viure fora de la norma no hauria de ser motiu de por.
I per què aquest dia? Perquè el 17 de maig del 1990, l’Organització Mundial de la Salut va decidir treure l’homosexualitat de la llista de malalties mentals. Sona fort, no? Tot just fa 35 anys que deixem de ser “diagnosticables”. Però compte, perquè encara que el paper canviï, els prejudicis continuen vius.
De l’homofòbia a l’arc de Sant Martí: una lluita amb matisos
Anomenem LGTBIQ+fòbia a tota forma d’odi, rebuig o discriminació cap a les persones lesbianes, gais, trans, bisexuals, intersexuals, queer i altres identitats. Però això no vol dir que totes les violències siguin iguals ni que totes les persones del col·lectiu visquin el mateix.
Per exemple, no és el mateix ser un home gai cis blanc en una gran ciutat que ser una dona trans racialitzada en un entorn rural. La interseccionalitat importa, i molt. Perquè l’odi no es presenta en un format únic: pot ser físic, verbal, institucional, digital… fins i tot familiar. I de vegades, ve disfressat de preocupació o de suposat “debat”.
El que no s’anomena no existeix
<p class="p3" Un dels grans desafiaments és que encara hi ha gent que creu que aquest tipus de discriminació “ja no passa”. Que “ara sou a tot arreu”, “teniu drets”, “us caseu”. Que hem arribat. Però la realitat és que, mentre llegeixes això, hi ha joves que són expulsades de casa per sortir de l'armari. Hi ha persones trans a les quals se'ls nega atenció mèdica digna. Hi ha persones queer grans invisibilitzades i soles.
Què vol dir realment “tenir drets” si la por no desapareix?
Quin valor té una llei si ningú no s’encarrega que es compleixi?
Visibilitat, sí. Però a quin preu?
Sortir de l’armari és una decisió valenta, però no hauria de ser una obligació. De vegades es confon la visibilitat amb un mandat dexposició. I no tots tenen les mateixes xarxes de suport, ni les mateixes possibilitats de resistir. L’orgull és una conquesta, no una exigència.
També és important parlar del pinkwashing: quan marques, institucions o governs pugen al carro de la diversitat només quan els convé, però no apliquen polítiques reals d’inclusió. No n’hi ha prou de pintar un logo d’arc de Sant Martí si dins de l’empresa hi continua havent discriminació o assetjament. El canvi es demostra amb fets, no amb màrqueting.
Com podem actuar?
Si estàs llegint això i formes part de la comunitat LGTBIQ+, respira. No ets sole. No tot està resolt, però tampoc no som on érem. I això també és lluita. Si no formeu part directament del col·lectiu, també hi ha molt que podeu fer.
Aquí van algunes idees concretes:
-
Escolta sense jutjar. De vegades no necessites entendre-ho tot, només respectar.
-
Interven quan presencies discriminació. El silenci reforça l’agressor.
-
Recolza projectes, espais o mitjans LGTBIQ+. Com Rainbow 😉
-
Revisa els teus prejudicis. Tots els tenim, l’important és no aferrar-s’hi.
I sobretot, creu a qui t’explica la seva vivència, encara que t’incomodi, encara que no la comprenguis del tot.
Una realitat amb ombres
Ara bé, no tot és tan clar. Algunes persones critiquen que es parli tant de “fòbies” i no d’odi estructural. O que el 17 de maig es quedi en actes simbòlics sense polítiques reals al darrere. Hi ha qui temen que aquestes commemoracions acabin reduïdes a dates de calendari, sense impacte durador. Té sentit continuar celebrant si els drets segueixen sense complir-se a moltes parts del món? Estem fent activisme o només gestionant la culpa col·lectiva? Preguntes obertes, respostes complexes.
La lluita segueix… i es transforma
El 17 de maig no és només una data. És un recordatori de tot el que encara fa mal i de tot el que ja hem aconseguit. És un homenatge als que no van arribar fins aquí. És un acte de resistència col·lectiva. Perquè encara que les lleis canviïn, les mentalitats triguen. Perquè encara que algunes coses millorin, altres empitjoren. I perquè ser LGTBIQ+ continua sent, a molts llocs del món, un acte radical.
Però també és una festa d’existència. Una oportunitat per trobar-nos, per compartir, per plorar juntes si cal, i per ballar després. Perquè si alguna cosa ha caracteritzat sempre el col·lectiu és la seva capacitat de transformar el dolor en bellesa, en art, en comunitat.
Així que celebrem, sí. Però sense oblidar que l’orgull no es ven, que la dignitat no es negocia i que la lluita continua encara que canviïn les formes.
