El present ens porta històries que s’entrellacen a diferents racons del món, reflectint tant els èxits de la visibilitat com les ombres de la violència. A Austràlia, l’exjugador de l’AFL Mitch Brown va decidir parlar públicament de la seva bisexualitat, un gest que trenca dècades de silenci en un esport marcat per la pressió del masclisme. La seva sinceritat no només obre una porta a l’àmbit esportiu, també envia un missatge a milers de joves que encara se senten fora de lloc: l’autenticitat té poder, fins i tot als espais més tancats.
Mentrestant, a Espanya, Benidorm es prepara per celebrar el 15è aniversari del seu Pride, un esdeveniment que transcendeix la festa per convertir-se en un veritable motor cultural. Més de 20.000 assistents donaran vida a una setmana de trobades que van des de desfilades i concerts fins a exposicions, cinema debat i la mostra “Un Altra Historia”, un recorregut per referents LGTBIQ+ valencians. En aquest context, la festa es transforma en memòria viva i en un espai on reivindicar que la diversitat construeix també patrimoni cultural.
Tot i això, no totes les notícies arriben amb el mateix color. A Colòmbia, un informe recent revela que el 2024 es van registrar 175 assassinats de persones LGTBIQ+, la xifra més alta de tot Llatinoamèrica. La majoria de les víctimes van ser homes gais i dones trans, i la impunitat continua sent la norma: tot just nou casos van tenir sentència condemnatòria. Darrere dels números s’amaguen vides truncades per un sistema que no protegeix, comunitats silenciades per la violència armada i un Estat que necessita reforçar de manera urgent la justícia amb perspectiva de gènere i diversitat.
Davant d’aquestes realitats tan contrastades, la pregunta és inevitable: què hi podem fer? La resposta no recau només en institucions i governs, sinó també en la ciutadania que decideix mirar, escoltar i actuar. Donar suport a esdeveniments de visibilitat com el Benidorm Pride, donar espai a veus valentes com la de Mitch Brown o exigir justícia per a les víctimes de violència a Colòmbia són actes que, encara que diferents, comparteixen una mateixa finalitat: sostenir la dignitat del col·lectiu.
Al meu entendre l’acció comença en allò quotidià. Assistir a una marxa, compartir la història d’algú que inspira, denunciar un discurs d’odi a les xarxes o simplement crear un entorn segur per a les nostres amistats LGTBIQ+ són gestos que sumen i transformen. La igualtat plena no s’assoleix en solitud: es construeix en comunitat, en resistència i també en joia.
Perquè mentre hi hagi els que arrisquen la veu per obrir camins, els que celebren amb orgull la seva identitat i els que lluiten contra la violència estructural, l’esperança continuarà bategant. La tasca de totes, tots i totes és clara: no fer ni un pas enrere.
