Setembre té alguna cosa de començament.
Tornen les classes, els horaris, les activitats extraescolars, les trobades amb companys i companyes, les famílies que reprenen les seves rutines i també les converses que durant l’estiu van quedar pendents.
És, potser, un dels millors moments de l’any per parlar de convivència.
I també per parlar de diversitat.
Perquè mentre Espanya acaba de situar-se com el país europeu amb més protecció legal dels drets LGTBI, la violència contra el col·lectiu no ha desaparegut. Al contrari: diferents estudis recents mostren un increment de les agressions, l’assetjament i els discursos d’odi.
La contradicció mereix una reflexió.
Espanya lidera Europa en drets LGTBI. Però això no significa que totes les persones LGTBI puguin viure aquests drets amb la mateixa tranquil·litat al carrer, a l’escola, a la feina o a internet.
El país que lidera els drets, però no ha acabat amb l’odi. La dada és important.
El Rainbow Map 2026, elaborat per ILGA-Europe, col·loca per primera vegada Espanya en el primer lloc de la seva classificació de 49 països europeus. El país obté un 89% en el seu índex de protecció legal i política dels drets de les persones LGTBI, onze punts més que l’any anterior.
Espanya supera així Malta, que havia ocupat durant una dècada la primera posició.
El reconeixement internacional reflecteix avenços importants: protecció davant la discriminació, drets de les persones trans, polítiques públiques LGTBI, reconeixement de les famílies i mesures relacionades amb els delictes d’odi, entre altres àmbits.
Però el propi ILGA-Europe introdueix una advertència fonamental: el Rainbow Map mesura lleis i polítiques, no l’experiència quotidiana de les persones LGTBI. I aquí apareix l’altra cara de la realitat.
Més drets, però també més violència
L’informe Estat del Odio 2026, elaborat per la Federació Estatal LGTBI+ amb la col·laboració d’investigadors de l’Institut de Polítiques i Béns Públics del CSIC, mostra un escenari preocupant.
Entre 2024 i 2026, la prevalença de l’assetjament entre les persones LGTBI+ enquestades va passar del 20% al 36%.
La discriminació va augmentar del 23% al 29%.
I les agressions van passar del 7% al 22%.
És a dir: en només dos anys, la proporció de persones que declara haver patit agressions es va multiplicar per tres. La dada adquireix encara més dimensió quan s’observa el conjunt de les experiències de violència: segons l’Observatori Espanyol del Racisme i la Xenofòbia, a partir del mateix informe, el 54% de les persones LGTBIQ+ ha patit violència o assetjament i més del 40% ha viscut episodis d’odi a les xarxes socials.
No parlem només de grans titulars.
Parlem d’insults.
D’amenaces.
De perfils falsos.
De fotografies difoses sense consentiment.
D’outing.
De xantatges.
D’assetjament a les xarxes.
De missatges privats que es converteixen en amenaces.
D’algú que deixa de publicar una fotografia amb la seva parella.
D’una persona que modifica els seus recorreguts.
D’un adolescent que esborra un comentari perquè teme que els seus companys descobreixin qui és.
L’odi també pot amagar-se darrere d’una pantalla.
La violència digital també ocorre a casa
Per això setembre pot ser un bon moment per incorporar una conversa més a la vida familiar.
No cal esperar a que ocorri un problema.
No cal que un fill o una filla arribi a casa després d’una agressió.
No cal descobrir un missatge amenaçador al telèfon.
La prevenció comença molt abans.
Preguntar què passa als grups de WhatsApp.
Parlar sobre els comentaris que apareixen a TikTok, Instagram, YouTube o qualsevol altra plataforma.
Explicar que compartir una fotografia íntima sense permís no és una broma.
Parlar de consentiment també a internet.
Explicar què significa fer outing.
Aprendre a reconèixer un perfil que intenta obtenir informació personal.
I, sobretot, transmetre alguna cosa fonamental: si passa alguna cosa, cal demanar ajuda.
La violència digital té una característica especialment perillosa: pot acompanyar a una persona les 24 hores.
Una agressió al carrer pot acabar quan la víctima aconsegueix allunyar-se.
Una pantalla pot seguir encenent-se.
Un missatge pot repetir-se.
Una imatge pot compartir-se centenars de vegades.
Un contingut pot romandre circulant molt després que la persona que el va publicar hagi intentat eliminar-lo.
Internet no és un món apart
Durant molt de temps es va parlar d’internet com si fos un espai separat de la vida real. Ja no és possible fer-ho.
Per a milions de persones, les xarxes socials són part de la seva vida afectiva, educativa, professional i social.
I per a moltes persones LGTBIQ+, també són un espai fonamental per trobar comunitat, informació, referents i suport.
Per això la resposta tampoc pot consistir a dir simplement: “deixa les xarxes”.
La solució no és abandonar l’espai digital.
És aconseguir que també sigui un espai segur.
Ahí apareix una realitat que encara necessita molta més atenció: la violència digital LGTBIfòbica.
Rainbow E-Safe: defensar els drets també a internet
Veure aquesta publicació a Instagram
En aquest context va néixer Rainbow E-Safe, la primera associació a Espanya especialitzada en violència digital LGTBIfòbica.
El seu plantejament parteix d’una idea senzilla: els drets LGTBIQ+ també han d’estar protegits en l’entorn digital.
L’associació treballa en tres grans àrees: acompanyament a víctimes, formació especialitzada i incidència i investigació. També desenvolupa accions de sensibilització i eines de prevenció i autodefensa digital.
El seu objectiu és respondre a una realitat que durant massa temps va quedar en un segon pla.
Perquè quan algú rep amenaces a Instagram, és víctima de suplantació d’identitat, pateix outing, és assetjat en una aplicació de cites o troba fotografies personals circulant sense consentiment, no estem davant d’un problema “d’internet”.
Estem davant d’una vulneració de drets.
I necessita respostes professionals.
Rainbow E-Safe també ha posat en marxa el 2026 el Baròmetre Rainbow Digital, un estudi periòdic destinat a generar dades pròpies sobre la percepció i experiència de la violència digital LGTBIQ+ a Espanya. La iniciativa busca cobrir un buit: fins ara no existia un instrument periòdic específic per mesurar aquesta realitat.
Setembre ofereix, per tant, una oportunitat senzilla: parlar abans que succeeixi. A les famílies, als centres educatius i entre amics podem preguntar-nos si sabem reconèixer una situació de violència digital, què fer davant d’una amenaça, com guardar proves, on denunciar o com acompanyar a una persona LGTBIQ+ que està sent assetjada. Però també hem de preguntar-nos quins discursos reben els nostres fills i filles quan consumeixen contingut a les xarxes, quins missatges sobre les persones LGTBI apareixen a les seves pantalles i com reaccionem quan escoltem un comentari homòfob o transfòbic. La prevenció de l’odi també comença aquí.
Espanya ha demostrat que és possible avançar en drets. El primer lloc del Rainbow Map 2026 és una bona notícia i mereix ser celebrat. Però també hauria de servir per plantejar-nos una pregunta: de què serveix tenir alguns dels drets LGTBI més avançats d’Europa si encara hi ha persones que tenen por d’exercir-los?
La resposta no pot ser retrocedir. Ha de ser avançar també en educació, prevenció, protecció i resposta davant la violència. I això inclou el món digital.
Setembre torna a omplir les aules, les agendes i les pantalles. Potser sigui un bon moment per a alguna cosa tan senzilla com conversar: parlar en família, preguntar, escoltar, ensenyar i acompanyar. I recordar que darrere de cada pantalla hi ha una persona. Una persona que té dret a ser qui és.
També a internet.
