Ser LGTBIQ+ en un món que no sempre abraça la diversitat és, moltes vegades, viure amb el cos. No només per allò que es diu o es fa, sinó pel que s’insinua, es nega o se silencia. I tot això, encara que no es vegi, deixa empremta. A la ment. A l’ànim. Com habitar el dia a dia.
Per això parlar de salut mental en contextos hostils no és un caprici: és una necessitat. I també un acte polític.
Què entenem per “context hostil”?
No cal viure una agressió directa per sentir que l’entorn no és segur. De vegades, n’hi ha prou amb:
-
Escoltar acudits que us invisibilitzen o ridiculitzen.
-
No veure ningú com tu a la tele, al carrer, a la teva família.
-
Has de corregir el teu llenguatge, la teva roba, la teva forma de moure’t per evitar mirades.
-
Saber que el teu metge no entén la teva identitat.
- Publicidad-
-
Estar envoltat de discursos d’odi, fins i tot en la política o els mitjans.
Tot això genera un clima de tensió constant que es va acumulant. I sí, això també és violència.
La salut mental a la comunitat LGTBIQ+
Les estadístiques ho diuen clar: els índexs d’ansietat, depressió, autolesions i pensaments suïcides són significativament més alts entre persones LGTBIQ+ que a la població general. I dins del col·lectiu, encara més alts en joves, persones trans, racialitzades o amb discapacitat.
Però això no és per ser queer, sinó per haver de sobreviure a un entorn que moltes vegades et rebutja, et patologitza o et redueix a estereotips. D’això se’n diu estrès de les minories, i no es cura amb ioga o afirmacions positives. S’enfronta amb comprensió, acompanyament i estructures que sostinguin.
Estratègies reals d’autocura queer
Parlem molt d’autocura, però poques vegades es tradueix en accions concretes. Aquí et deixem algunes estratègies reals i possibles, pensades des de l’experiència dels que resisteixen des de la dissidència:
🛑 1. Posa límits sense culpa
Dir “no” també és salut mental. No cal que estiguis en espais on sentis que la teva identitat està en judici o en risc constant. Tallar relacions que fan malbé, encara que siguin familiars, també és una forma de cuidar-te.
🎧 2. Crea els teus propis rituals de calma
Pot ser escoltar el teu playlist segura, escriure el que sents sense filtre, donar-te una dutxa conscient o acariciar la teva mascota. El ritual no ha de ser perfecte. Només ha de funcionar per a tu.
🌐 3. Cerca referents i comunitats
No estàs sole. Potser no hi ha ningú com tu al teu entorn proper, però hi ha xarxes online, projectes culturals, comptes en xarxes socials, llibres i pel·lícules que et poden recordar que existeixes, vals i no estàs malament per ser qui ets.
🤝 4. Teràpies afirmatives
Si decideixes anar a teràpia, assegura’t que sigui amb una persona que tingui formació en diversitat sexual i de gènere. Una mala experiència pot fer més mal que no pas anar-hi. Hi ha directoris LGTBIQ+ i associacions que ofereixen acompanyament psicològic segur.
✊ 5. Militància com a refugi (però amb compte)
L’activisme pot ser una via de canalització, però també pot ser esgotador. Si ets en espais militants, revisa que no es reprodueixin violències, que et permetin descansar i que la teva salut mental no quedi en segon pla per la causa.
L’autocura també és col·lectiu
Tenir cura no és només una responsabilitat individual. També és mirar al teu voltant i veure com pots sostenir altres. De vegades, el simple fet d’escoltar sense jutjar, acompanyar una consulta mèdica o recordar algú que la seva identitat té valor, pot marcar una gran diferència.
Crear entorns segurs és part de l’autocura col·lectiva: espais on es pugui parlar sense por, compartir recursos, plorar si cal i riure quan es pugui.
Perquè encara que allò personal és polític, allò col·lectiu també sana.
I què passa quan no hi ha espai per cuidar-se?
Aquí ve la part difícil. No sempre és fàcil aplicar estratègies d’autocura si vius en un entorn extremadament hostil, sense recursos, o amb violències encreuades. Hi ha persones que, literalment, no poden parar. Que han de sobreviure al que és bàsic abans de poder pensar en salut mental.
I en aquests casos, no hi ha una recepta màgica. Només una certesa: mereixes cura. Tot i que el món no ho digui. Encara que no tinguis energia. Encara que sentis que estàs fent tot malament.
De vegades, resistir també és ficar-se al llit cinc minuts sense fer res. I que això sigui suficient per avui.
⚠️ Una mirada crítica: l’autocura es pot tornar trampa?
En els darrers anys, el concepte d’autocura ha estat cooptat pel màrqueting i buidatge de sentit. Sembla que tot es resol amb una màscara facial o una espelma aromàtica. Però no, no tot s’arregla amb “amor propi”.
L’autocura real també és enfadar-se, dir prou, denunciar, demanar ajuda, reconèixer la ràbia. Si convertim l’autocura en una obligació més dins d’un sistema que ja ens sobrecarrega, es pot tornar una altra font d’ansietat.
Cuidar-se no hauria de ser una imposició. Hauria de ser un dret.
Cuidar-nos és polític
No tenim totes les respostes. I tampoc no pretenem donar-les. Però sí que volem que quedi clar que cuidar la salut mental dins del col·lectiu LGTBIQ+ no és un luxe. És urgent.
Perquè la violència no sempre deixa blaus. De vegades s’instal·la en la manera com ens parlem a nosaltres mateixos, en la sensació de no encaixar mai o en la tristesa inexplicable dels diumenges a la tarda.
I davant d’això, ens cal recordar-nos que mereixem calma. Que no estem sols. Que hi ha altres maneres d’estar, d’habitar i de respirar.
Tant de bo aquest article sigui un primer pas. O una mà estesa.
