Hi ha gestos que duren tot just un segon. Una llibreta recolzada sobre una taula. Un braçalet en una nina durant un funeral d’Estat. Unes ulleres amb els colors de l’arc de Sant Martí. Petits detalls que podrien semblar insignificants per a alguns, però que en política tenen una enorme càrrega simbòlica. Perquè també des de la quotidianitat es comunica qui ets, amb qui ets i quines causes formen part real de la teva vida.
Això és precisament el que transmet Pilar Bernabé cada cop que apareix públicament mostrant, sense estridències i sense complexos, símbols vinculats al col·lectiu LGTBI. A la recent Comissió Executiva Federal del PSOE, una fotografia va captar sobre la taula la seva llibreta amb la bandera arcoiris. Abans ja havia estat vista portant una polsera LGTBI fins i tot en un funeral d’Estat. I els que la coneixen saben també de les ulleres amb els colors del col·lectiu.
No són campanyes de màrqueting improvisades. No són gestos preparats per a un dia concret de l’Orgull. Són senyals constants d‟una forma d‟entendre la política: la visibilitat importa, el respecte importa i les persones LGTBI formen part natural de la societat, dels equips humans i de la vida diària.
En temps on encara hi ha discursos que intenten qüestionar drets conquerits o ridiculitzar la diversitat, aquests petits gestos adquireixen un valor enorme. Perquè moltes vegades la diferència entre una aliada real i una dirigent que simplement posa per a una foto és la coherència dels detalls.
Bernabé ha construït a més bona part de la seua trajectòria pública des d’una visió inclusiva de la ciutat de València. Durant la seva etapa com a regidora d’Esports va impulsar decididament la candidatura de la ciutat per albergar els Gay Games 2026, un dels esdeveniments esportius i culturals LGTBI més grans del món. La mateixa candidatura valenciana defensava València com una ciutat “diversa, acollidora i plural”.
La seva implicació no va ser merament institucional. Va participar personalment en la defensa del projecte internacional i va acompanyar el col·lectiu en el procés que va culminar amb l’elecció de València com a seu oficial. Posteriorment, com a responsable municipal d’Esports, va signar el compromís oficial amb la Federation of Gay Games per a la celebració de l’esdeveniment a la ciutat.
Durant aquells anys també va defensar públicament que València s’havia de convertir en un referent de l’esport inclusiu i lliure de LGTBIfòbia. En actes institucionals juntament amb clubs esportius LGTBI de la ciutat va reivindicar “molt alt i molt clar” una València inclusiva i diversa.
Tot això no és casualitat. Els qui treballen a prop de Pilar Bernabé saben que gran part del seu equip està format per persones LGTBI i que la convivència amb la diversitat no és un discurs teòric, sinó una realitat quotidiana. I això també es nota en la manera com comunica, en com es presenta públicament i en quins símbols decideix mostrar sense por.
Perquè la política no viu únicament als grans discursos parlamentaris o als mítings. També viu als detalls. En allò que una dirigent decideix normalitzar. En allò que visibilitza fins i tot quan ningú no els ho exigeix. En una llibreta arc de Sant Martí sobre una taula oficial. En una polsera que no es treu en actes solemnes. En el missatge silenciós però contundent de dir-li al col·lectiu: “sóu aquí, sou part de nosaltres i no hi ha res a amagar”.
En un context polític on determinats sectors han realitzat declaracions molt polèmiques sobre el col·lectiu LGTBI, generant indignació en espais socials i progressistes amplis, la figura de Pilar Bernabé apareix per a molts com la d’una dirigent clarament posicionada del costat dels drets, la inclusió i la dignitat. Davant dels qui utilitzen la diversitat com a arma cultural, Bernabé ha optat per la proximitat, la normalització i el compromís visible.
Per això, quan es parla d’aliats reals del col·lectiu LGTBI a la política valenciana, el nom de Pilar Bernabé apareix cada vegada amb més força. No només pel que diu, sinó per tot allò que transmet fins i tot quan sembla que no està dient res.
Perquè sí: els detalls també fan política.
