Durant anys, gran part de la lluita del col·lectiu LGTBI va estar enfocada a conquerir el dret a existir. A estimar sense por. A caminar pel carrer sense amagar-nos. A anomenar-nos. A sobreviure. I encara que moltes d’aquestes conquestes van arribar —almenys en termes legals i simbòlics— hi ha una pregunta incòmoda que encara roman als marges de les nostres converses: què passa quan envellim?
La generació LGTBI que avui comença a entrar a la vellesa és la primera que ho fa havent conquerit drets que semblaven impossibles fa tot just unes dècades. Matrimoni igualitari, lleis didentitat de gènere, reconeixement social, representació cultural. Però també és una generació marcada per un buit enorme: no hem construït encara una cultura de la cura per a les nostres velleses.
I aquesta absència comença a fer-se visible de manera dolorosa.
Perquè moltes persones LGTBI arriben a grans profundament soles. Amb vincles afeblits per anys d’exclusió, amb famílies trencades pel rebuig, sense descendència o amb xarxes afectives que el temps i la precarietat han anat erosionant. Mentrestant, el sistema continua organitzat al voltant d’una idea profundament heteronormativa de la vida: es dóna per fet que algú et cuidarà perquè vas tenir fills, perquè vas mantenir una estructura familiar tradicional o perquè hi ha una família biològica disponible per sostenir-te.
Però què passa amb els que van ser expulsats precisament dels models familiars?
La resposta és brutal: massa vegades, passa l’abandó.
Hi ha una violència silenciosa de què es parla molt poc i que, no obstant, travessa l’experiència de moltes persones grans LGTBI: la tornada a l’armari per poder ser cuidades. Persones que van dedicar la seva vida a lluitar per viure amb autenticitat tornen a amagar qui són en ingressar a residències o dependre de cures institucionals.
No passa perquè desaparegui l’orgull. Passa perquè apareix la por.
Por a la discriminació del personal sanitari.
Por de les burles d’altres residents.
Por de perdre dignitat.
Por de ser maltractats.
Hi ha parelles que deixen de mostrar-se afecte en públic. Persones trans que tornen a escoltar noms que ja no els pertanyen. Homes i dones que amaguen fotografies, records i part de les seves històries per evitar preguntes incòmodes o humiliacions quotidianes.
Resulta estremidor pensar que, després de dècades de lluita, encara n’hi hagi que necessitin invisibilitzar-se per garantir una cosa tan bàsica com rebre cures.
I el problema no és només institucional. També és cultural. Fins i tot dins del mateix col·lectiu hi ha una enorme dificultat per mirar la vellesa.
Vivim travessats per una lògica on la joventut sembla l’únic territori possible del desig, de la bellesa i de la pertinença. L’edatisme opera amb força a tota la societat, però en molts espais LGTBI adquireix una cruesa particular. Envellir sembla equivaldre a desaparèixer.
Les persones grans queden fora de les narratives, dels espais de socialització, de les representacions culturals i, moltes vegades, fins i tot de la conversa política dins del col·lectiu. Parlem constantment de diversitat, però poques vegades parlem dels qui van envellir sostenint aquesta lluita abans que nosaltres.
On són els espais per a la gent gran LGTBI?
On parlem de l’amor després dels 70?
On pensem el desig, la intimitat i l’afecte a la vellesa?
On es construeixen vincles comunitaris que no estiguin travessats per la lògica del consum ràpid o la hiperindividualització contemporània?
Perquè aquesta és una altra de les grans ferides de la nostra època: l’individualisme extrem.
Ens van ensenyar a sobreviure sols, a resoldre sols, a protegir-nos sols. I encara que l’autonomia pot ser una conquesta, també es pot convertir en una condemna quan el cos envelleix, quan apareix la malaltia o quan la vida necessita necessàriament d’altres.
Moltes velleses LGTBI són a més precàries i empobrides. Persones expulsades del mercat laboral durant anys per discriminació. Persones trans condemnades històricament a lexclusió estructural. Homes i dones que no van poder construir estabilitat econòmica perquè viure ja implicava massa esforç. La soledat, en aquests casos, no és només emocional: és també material.
I potser aquí hi apareix una de les preguntes polítiques més urgents del nostre temps: quin model de vellesa volem construir?
Perquè no aconsegueix conquistar drets si arribem al final de la vida completament sols. No arriba amb lleis progressistes si no hi ha xarxes reals de cura. No arriba amb representació si no hi ha espais segurs on envellir amb dignitat.
Necessitem imaginar altres formes de comunitat.
Necessitem residències veritablement inclusives, formació obligatòria en diversitat sexual i de gènere per a professionals de cures, polítiques públiques específiques i espais intergeneracionals on les persones grans LGTBI no siguin invisibles sinó centrals.
Però, sobretot, necessitem recuperar una cosa que històricament va sostenir el col·lectiu en els seus moments més difícils: les xarxes afectives escollides.
Durant dècades, moltes persones LGTBI van sobreviure gràcies a famílies construïdes fora de la sang. Amistats que van ser refugi. Comunitats que van ocupar el lloc que les institucions negaven. Potser aquí continueu estant la resposta.
Perquè si alguna cosa deixa clara aquesta realitat és que les estructures heteronormatives no pensaran les nostres velleses per nosaltres. I si ara no comencem a construir xarxes de suport, espais de cura i formes col·lectives d’acompanyar-nos, correm el risc de convertir les nostres conquestes en una llibertat profundament solitària.
La pregunta no és només com volem envellir.
La veritable pregunta és si serem capaços de construir una comunitat on ningú no hagi de tornar a l’armari per rebre amor, cures o dignitat al final de la seva vida.
