Hi ha una veritat incòmoda que el col·lectiu LGB ha d’assumir amb honestedat: molts dels drets que avui gaudim van ser conquerits gràcies a persones trans que van posar el cos quan ningú més no ho volia fer. Persones expulsades de casa seva, copejades per l’estat, condemnades a la marginalitat i al treball submergit, assenyalades fins i tot dins dels nostres propis espais. I, tot i així, van ser elles les que van encapçalar la lluita.
La història del moviment LGTBI+ no es pot explicar sense anomenar Marsha P. Johnson i Sylvia Rivera. Dues dones trans racialitzades, pobres, supervivents de la violència i del carrer, que van entendre abans que ningú que la llibertat no es podia construir deixant enrere els que més patien. Totes dues van estar a la primera línia dels disturbis de Stonewall el 1969 i posteriorment van fundar STAR, una organització destinada a donar sostre, menjar i protecció a joves trans expulsats de casa seva.
Mentre part del moviment buscava acceptació social respectable, elles cuidaven els que dormien al carrer. Mentre molts gais podien amagar-se per sobreviure, les dones transvisible no tenien aquesta possibilitat. Eren l?objectiu més fàcil per a la violència. I per això també van ser les més valentes.
Hi ha un deute històric amb les persones trans perquè durant dècades el mateix col·lectiu LGB els va utilitzar com a escut en les protestes i després els va apartar quan va arribar el moment d’ocupar espais institucionals. La història es va omplir d’homes blancs homosexuals amb èxit mentre les dones trans seguien morint joves, empobrides i oblidades.
L’exclusió comença moltes vegades al lloc que hauria de ser més segur: la família. Poques violències són tan devastadores com sentir que els que et van donar la vida deixen de reconèixer-te. Moltes persones trans no només perden casa seva; perden l’abraçada, la mirada, el cognom i la pertinença. Aprenen massa aviat que per gran part de la societat la seva identitat és discutible, negociable o motiu de vergonya.
I quan una persona és expulsada de la família, la resta de les exclusions arriben en cadena: abandonament escolar, impossibilitat d’accedir a l’ocupació, discriminació sanitària, violència de carrer i, en massa casos, la prostitució com a única via de supervivència. Parlar de treball sexual a la població trans sense parlar abans d’exclusió estructural és profundament hipòcrita.
Durant la pandèmia del VIH/SIDA, quan la por convertia els malalts en pàries, van ser moltes dones trans les que van sostenir emocionalment la comunitat. Entraven a hospitals quan fins i tot les famílies abandonaven els seus fills. Donaven menjar, acompanyaven la mort i oferien humanitat al mig de l’horror. La història oficial encara no ha agraït prou aquest immens acte d’amor col·lectiu.
Per això resulta tan dolorós observar com avui es torna a qüestionar la dignitat de les persones trans des de discursos polítics, mediàtics i socials que les converteixen una altra vegada en objectiu. Se’n debat la existència com si fos una teoria. Se’n discuteixen els drets com si fossin privilegis. I mentrestant, continuen sent un dels col·lectius amb més índexs de desocupació, suïcidi, pobresa i violència.
La societat s’hauria de fer una pregunta senzilla però incòmoda: què faríem nosaltres si haguéssim de viure cada dia justificant qui som?
L’esport tampoc no ha estat un espai fàcil. Durant massa temps ha reproduït models rígids de masculinitat i feminitat que expulsaven qualsevol diferència. Per això la meva feina és especialment important. Des del taekwondo i l’activisme he impulsat espais inclusius per a les persones LGTBI+, defensant especialment la dignitat i la participació de les persones trans dins l’àmbit esportiu.
La meva feina no neix des de la teoria, sinó des de l’empatia. Des d´entendre que l´esport pot salvar vides quan deixa de ser un lloc d´humiliació i es converteix en refugi. Que una persona trans pugui entrar a un tatami sense por, competir sense qüestionar-se i sentir-se part d’un equip no és un gest simbòlic: és una forma de reparació.
Perquè les persones trans no necessiten compassió. Necessiten protecció, oportunitats i respecte. Necessiten que deixem de parlar-ne i comencem a parlar amb elles. Necessiten polítiques públiques, ocupació digna, accés sanitari real i entorns segurs. Però també necessiten una cosa molt més bàsica: que la societat entengui que les seves vides tenen el mateix valor que qualsevol altra.
Potser la veritable evolució d’una societat no es mesura per com tracta els que encaixen, sinó per com protegeix els qui històricament ha condemnat els marges.
I si avui podem estimar amb més llibertat, caminar amb menys por i viure amb més drets és perquè hi va haver persones trans que van resistir quan fer-ho significava jugar-se la vida.
No els devem un homenatge anual.
Els devem memòria, dignitat i justícia.
