Bilbao, 5 i 6 de maig de 2025. En un context social cada vegada més polaritzat respecte a les realitats trans, especialment durant la infància i adolescència, el I Congrés Internacional Naizen sobre Infàncies i Adolescències Trans ha marcat un punt d’inflexió. Organitzat per l’associació Naizen i coorganitzat pel Govern Basc, l’esdeveniment es va celebrar al Biscaia Aretoa de la UPV/EHU amb un objectiu clar i necessari: comprendre per poder acompanyar. Aquesta frase, que va donar títol al congrés, resumeix la intenció de fons que va passar cada ponència, conversa i testimoni compartit durant dues jornades intenses.
Un espai necessari per al diàleg interdisciplinari
El congrés va néixer com a resposta a una urgència. Les vivències trans en edats primerenques són al centre de molts debats públics, no sempre ben informats ni lliures de prejudici. Per això, Naizen va apostar per construir un espai segur i rigorós on confluïssin sabers de múltiples disciplines: psicologia, sexologia, sociologia, psiquiatria, endocrinologia, educació, treball social, i, per descomptat, les experiències directes de persones trans i les seves famílies.
Amb un programa divers, el congrés va obrir les portes amb les paraules de Bea Sever i la intervenció institucional del Lehendakari Imanol Pradales. Aviat va quedar clar que l’enfocament no seria neutral en el sentit clàssic, sinó compromès profundament amb els drets de les infàncies i adolescències trans. Perquè comprendre no és observar des de la distància, sinó involucrar-se activament en la creació de contextos on tots es puguin desenvolupar amb llibertat i seguretat.
Què sabem avui sobre les infàncies i adolescències trans?
Una de les taules més esperades va ser la que va abordar l’estat actual del coneixement científic sobre aquestes realitats. Moderada per Aitzole Araneta, va comptar amb veus reconegudes a nivell internacional com Jon Arcelus, Jiska Ristori i Annelou de Vries. Al llarg de la sessió es va problematitzar el concepte de “evidència” i es va qüestionar des de quins llocs vam construir coneixement. Què significa tenir prou evidència quan parlem d’identitats i processos íntims i subjectius? Com evitar reduir vides humanes a estadístiques?
La conclusió no va ser unànime, però sí reveladora: encara que hi ha consens en molts aspectes mèdics i psicològics —com els beneficis de l’acompanyament primerenc—, és essencial continuar investigant des d’una mirada ètica, crítica i amb perspectiva de drets.
Mirades diverses: un valor i un repte
Al llarg del dia, les ponències també van donar espai a reflexions des del transfeminisme, la filosofia i la neurociència. La intervenció de Josebe Iturrioz sobre la conceptualització trans des del transfeminisme queer va proposar un marc polític que no sols busca el reconeixement, sinó també la transformació social. Per part seva, Joserra Landa va abordar la relació entre el sexe biològic i el cervell des d’una òptica científica però accessible.
Aquestes aportacions van convidar a qüestionar les categories que moltes vegades donem per fetes. Què entenem per “identitat de gènere”? Com es creua amb la cultura, el llenguatge, la família o la biologia? Les respostes no van ser tancades, però la riquesa de mirades va reafirmar la complexitat del tema.
La salut com a eix central
L’atenció sanitària a menors trans va ocupar una part important del programa. Moderada per Jon Arcelus, la taula sobre serveis de salut va abordar les controvèrsies al voltant de l’ús de bloquejadors hormonals, les diferents pràctiques clíniques a Europa i la necessitat de models centrats a la persona.
Especialment destacada va ser la presentació d’Itxaso Rica sobre la Unitat de Gènere de Creus, una experiència local que intenta combinar rigor mèdic amb sensibilitat social. El van seguir Joz Motmans (Bèlgica) i Rosa Almirall (Catalunya), que van compartir bones pràctiques i dificultats d’implementació. El diàleg entre professionals de diferents contextos va oferir una visió comparativa útil i honesta, allunyada de dogmes.
Trànsits complexos: obrir espai al dubte
Un dels moments més intensos del dia va ser, sens dubte, la taula dedicada als canvis de direcció en els trànsits. Amb aportacions com les de Pablo Expósito-Campos i Atilano Carcavilla, es va parlar obertament de temes com la destransició, la interrupció de tractaments o les trajectòries no lineals. Lluny d’alimentar discursos d’alarma o de desinformació, la taula va buscar comprendre aquestes experiències sense estigmatitzar-les.
Aquí també es va esmentar l’informe Cass del Regne Unit i el seu impacte en els models afirmatius. Rosa Almirall va aportar una perspectiva crítica sobre com aquest tipus de documents es poden fer servir políticament per frenar avenços en drets trans.
És possible parlar de destransicions sense que això sigui usat com a arma contra els qui sí que continuen el seu trànsit? Com es pot respectar l’autonomia sense caure en simplificacions? Preguntes difícils, sí, però necessàries.
Entre allò institucional i allò vivencial
Encara que el congrés va tenir un fort component acadèmic, no es va oblidar del que és vivencial. Les associacions de famílies van tenir el seu espai per compartir testimonis, emocions, pors i certeses. També es va sentir la veu d’activistes i persones trans joves, les històries de les quals van donar cos als conceptes debatuts a les taules anteriors.
En un ambient carregat d’emoció, la jornada va culminar amb un sopar amenitzat per l’actuació de l’humorista i activista Elsa Ruiz, tancant així el dia amb un toc de lleugeresa i comunitat.
Una sola narrativa possible?
Malgrat l’enfocament integral del congrés, algunes veus crítiques podrien preguntar-se si hi ha espai real per al dissens dins d’aquests espais. S’està escoltant prou els que qüestionen certs enfocaments afirmatius? Fins a quin punt les institucions es comprometen amb canvis reals, més enllà del discurs? També cal vigilar que les associacions no quedin atrapades en una lògica institucional que dilueixi les arrels activistes i la capacitat de denúncia.
Plantejar aquestes preguntes no implica deslegitimar el congrés, sinó enfortir-lo. Perquè un espai veritablement inclusiu ha de poder contenir també les tensions, sense por de la contradicció.
Un camí que tot just comença
El I Congrés Internacional Naizen ha estat, sens dubte, una fita. No només per la qualitat de les seves ponències o el nivell dels seus participants, sinó per la intenció de fons: crear ponts, obrir preguntes i, sobretot, posar al centre els nens i adolescents trans.
Comprendre no és tenir totes les respostes. Acompanyar no és guiar, sinó caminar al costat. El congrés no va acabar el debat, però va oferir eines i mirades per encarar-lo amb respecte, empatia i coneixement.
El futur continua obert. I depèn de tots nosaltres.
