- Border Resistance publica el seu segon informe sobre la situació de persones LGBTIQ+ sol·licitants d’asil aturades a Ceuta, basat en set testimonis directes recopilats entre el 21 d’agost i el 6 de setembre de 2026.
- Els testimonis documenten violència física per part de forces repressives, exclusió dels centres d’acollida per motius d’identitat de gènere, explotació econòmica per part d’alguns residents locals i un deteriorament psicològic sever.
- L’organització exigeix el cessament immediat de qualsevol expulsió cap a Marroc, la creació d’un centre d’acollida específic per al col·lectiu LGBTIQ+ i una investigació internacional independent.
Border Resistance ha publicat el seu segon informe sobre la situació del col·lectiu LGBTIQ+ amenaçat d’expulsió a Ceuta, amb documentació de la violència i l’exclusió exercides contra aquestes persones. El document es basa en set testimonis directes, amb gravacions de vídeo i d’àudio, recopilats entre el 21 d’agost i el 6 de setembre de 2026, de persones que s’identifiquen com a part del col·lectiu LGBTIQ+ i que romanen aturades a la ciutat després d’haver creuat al territori espanyol.
Quin objectiu té aquest informe?
Segons Border Resistance, l’objectiu de la publicació és documentar les violacions amb una precisió que permeti la seva presentació davant les institucions de drets humans i la premsa, i donar a conèixer a l’opinió pública una realitat que, assenyala l’organització, continua estant molt lluny de qualsevol cobertura institucional seriosa. L’informe trasllada les veus dels seus autors tal com van ser expressades, «en respecte al seu dret a que la seva experiència sigui explicada amb les seves pròpies paraules».
Quina violència documenten els testimonis?
Quatre dels set testimonis descriuen un mateix patró de violència física exercida per forces repressives, vinculada directament a una ordre o amenaça d’expulsió immediata. En un testimoni datat el 4 de setembre de 2026, una de les víctimes relata, entre plors: «Van venir els militars aquí on som i ens van colpejar», i descriu com un dels agents li va exigir entregar el seu telèfon i el seu barret.
Un segon testimoni de la mateixa data descriu com un grup de persones va ser expulsat d’un centre d’acollida i va quedar al carrer, després del qual van arribar agents que les van agredir a cops i van llençar les seves pertinences a terra de manera deliberada. La víctima vincula l’atac directament a la seva identitat: «Som trans, no podem viure al carrer perquè ens ataquen», i demana protecció: «Us demano que estigueu amb mi, no em deixeu així».
En un tercer testimoni, la víctima relata com, mentre prenia la seva medicació, agents la van detenir i la van colpejar repetidament, sense explicació aparent. El testimoni més detallat, datat el 6 de setembre de 2026, descriu una seqüència d’agressió per part de diversos agents —copets a la cara, al pit i a la mà— i com la víctima va haver d’amagar el seu telèfon per por que li fos confiscat al intentar documentar el que havia ocorregut. Una agent de les autoritats espanyoles, a qui va suplicar que no la tornessin a Marroc, «va seguir ignorant-me/burlant-se de mi», segons el testimoni. La víctima tanca el seu relat afirmant que no pot tornar a Marroc, «ningú té compassió de mi en aquest Marroc».
Border Resistance assenyala que aquests quatre testimonis, malgrat ser independents entre si en font i data, coincideixen en tres elements: l’absència de qualsevol provocació documentada prèvia a la violència, la vinculació directa de les agressions amb una ordre d’expulsió, i un intent sistemàtic d’impedir la documentació mitjançant la confiscació de telèfons.
Quina exclusió sofreixen als centres i camps d’acollida?
Un dels testimonis més extensos documenta com una persona trans va ser rebutjada al sol·licitar entrar en un centre d’acollida —«que no em deixarien entrar estant així»— i a qui se li va demanar posar-se una perruca com a condició per accedir: «em van dir que a les noies no se les deixa entrar». El testimoni descriu també insults constants per part del personal de gestió del camp cap a dones lesbianes presents, restriccions estrictes per usar el bany, vigilància durant la dutxa, privació d’articles bàsics d’higiene i preguntes provocatives i sarcàstiques del personal sobre l’orientació de les persones allí acollides. [trans] La víctima relata que es va veure obligada a dormir amb la perruca posada de forma permanent per evitar noves burles, i documenta un mecanisme de silenci forçat: fins i tot quan una associació de drets humans visita el camp, no pot explicar el que ocorre per por a represàlies un cop els representants se’n van.
Quina explotació econòmica denuncia l’informe?
En dos testimonis datats el 21 d’agost de 2026, una víctima descriu com ella i el seu company van ser captats per una dona local amb el pretext d’invitar-los a dinar, per acabar realitzant treballs de neteja durant hores a canvi d’una quantitat que no va superar els 10 euros per persona. Un segon testimoni documenta un incident similar, amb un dia sencer de treball fregant utensilis de cuina a canvi de la mateixa quantitat. Un tercer episodi descriu com una víctima, captada per ajudar una veïna, va acabar netejant una casa sencera amb lleixiu durant hores, sent recompensada amb productes de maquillatge usats en lloc d’un pagament econòmic. El testimoni conclou: «Nosaltres vam fugir de Marroc precisament per aquest tipus d’explotació».
Quin impacte psicològic i de salut documenta l’informe?
Els testimonis descriuen un estat psicològic sever, amb insomni agut i crònic, i episodis físics com una travessia en la qual una víctima va estar a punt d’ofegar-se i va passar dies pràcticament sense menjar. A Ceuta, una de les víctimes va ser objecte d’una amenaça directa de mort per part de persones que li exigien que no tornés al seu país. Una altra víctima, identificada en l’informe com Farha, descriu la seva vida a Marroc com a dona trans com «una vida insofrible, una vida molt destruïda», amb violència diària recurrent i rebuig social. Afirma també: «La meva família em busca per matar-me, em amenacen amb cremar-me i amb matar-me».
Quin marc legal protegeix aquestes persones?
Border Resistance situa els fets documentats a la llum d’obligacions jurídiques concretes que recauen sobre l’Estat espanyol: el principi de no devolució (non-refoulement), consagrat en l’article 33 de la Convenció de Ginebra de 1951 sobre l’Estatut dels Refugiats, i la prohibició del tracte inhumà o degradant en virtut de l’article 3 del Conveni Europeu de Drets Humans, del qual Espanya és part. Així mateix, la Llei espanyola 12/2009, reguladora del dret d’asil i de la protecció subsidiària, consagra la possibilitat de reconèixer protecció internacional quan la persecució estigui vinculada a l’orientació sexual o la identitat de gènere, la qual cosa queda confirmada per les Directrius n.º 9 de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats.
Quina resposta ha donat el Govern central?
Segons l’informe, malgrat la disponibilitat d’aquests testimonis documentats i coincidents en el temps al llarg de més d’un mes, les autoritats espanyoles no han adoptat cap mesura concreta i documentada per obrir una investigació sobre els fets, i el Govern central espanyol no ha creat cap mecanisme específic per protegir aquest col·lectiu ni per investigar les violacions comeses. L’informe assenyala a més que, fins a la seva publicació, no existeix cap centre d’acollida específic que tingui en compte la situació de les persones LGBTIQ+, la qual cosa situa les víctimes davant l’elecció forçosa entre disfressar-se per entrar en espais hostils o dormir al carrer. La dependència continua sent gairebé total de petites organitzacions no governamentals i d’esforços individuals d’activistes i voluntaris independents, sense suport institucional oficial.
Què exigeix Border Resistance?
L’organització reclama:
Una investigació internacional independent sobre la violència, l’exclusió i les amenaces que sofreix el col·lectiu.
- La identificació de les persones implicades i l’exigència de responsabilitats legals.
- El cessament immediat i total de qualsevol procediment d’expulsió o devolució forçosa de persones LGBTIQ+ cap a Marroc.
- La creació immediata d’un centre d’acollida independent i específic per al col·lectiu LGBTIQ+, que garanteixi seguretat sense exigir ocultar la identitat.
- Un mecanisme de queixes segur i confidencial que protegeixi els denunciants de represàlies.
- L’exigència de responsabilitats a qualsevol membre del personal de gestió o vigilància implicat en discriminació o assetjament.
- Un seguiment mèdic i psicològic d’emergència per al col·lectiu LGBTIQ+.
- Que s’atribueixi al Govern central espanyol, juntament amb les autoritats locals de Ceuta, la seva plena responsabilitat.
- Protecció efectiva per als activistes i voluntaris que documenten i difonen aquests testimonis.
- La publicació d’un informe oficial periòdic i transparent sobre el nombre de persones LGBTIQ en situació de carrer a Ceuta, les deportacions que les han afectat i el resultat de les investigacions obertes.
- Qui ha publicat aquest informe?
Border Resistance, en el seu segon informe sobre la situació del col·lectiu LGBTIQ+ amenaçat d’expulsió a Ceuta.
En què es basa l’informe?
En set testimonis directes, amb gravacions de vídeo i àudio, recopilats entre el 21 d’agost i el 6 de setembre de 2026.
Quin tipus de violència documenta?
Violència física per part de forces repressives vinculada a amenaces d’expulsió, exclusió dels centres d’acollida per identitat de gènere, explotació econòmica i deteriorament psicològic sever.
Quin principi legal protegeix aquestes persones davant d’una devolució a Marroc?
El principi de no devolució (non-refoulement), recollit en la Convenció de Ginebra de 1951 i en l’article 3 del Conveni Europeu de Drets Humans.
Què demana Border Resistance al Govern espanyol?
Entre altres mesures, el cessament immediat d’expulsions cap a Marroc, una investigació internacional independent i la creació urgent d’un centre d’acollida específic per al col·lectiu LGBTIQ+.
¿Qué pide Border Resistance al Gobierno español?
Entre otras medidas, el cese inmediato de expulsiones hacia Marruecos, una investigación internacional independiente y la creación urgente de un centro de acogida específico para el colectivo LGBTIQ+.
