Quan es parla de diversitat, moltes vegades es pensa a les grans ciutats. Llocs on hi ha associacions, espais segurs, esdeveniments de l’Orgull i certa sensació –encara que relativa– de llibertat. Però què passa fora d’aquest mapa? Què passa als pobles, als entorns rurals, on les banderes arc de Sant Martí no onegen tan fàcilment?
Aquest article vol donar veu als que fan activisme LGTBIQ+ des de la perifèria. Perquè sí, també hi ha lluita, resistència i orgull.
El que és rural també existeix… i resisteix
Encara que la visibilitat LGTBIQ+ s’ha associat històricament a contextos urbans, moltes persones queer viuen, estimen i resisteixen en pobles petits, llogarets o entorns agrícoles. I no sempre ho fan en veu baixa.
Allà, l’activisme adopta formes diferents. De vegades, no hi ha associacions registrades, però sí trobades secretes, xarxes afectives, tallers improvisats o pancartes escrites a mà per al primer Orgull comarcal.
I això, creieu-nos, també és activisme. Encara que no surti a la tele.
Què implica fer activisme en un poble?
Fer activisme en zones rurals no és el mateix que a la ciutat. Aquí hi ha algunes realitats que li donen el seu propi caràcter:
-
Major exposició personal: a pobles petits, tothom es coneix. Sortir de l’armari o defensar certs drets pot comportar mirades, comentaris o fins i tot represàlies.
- Publicidad-
-
Falta d’anonimat: moltes persones viuen amb por que la família, els veïns o el cap descobreixin la seva orientació o identitat.
-
Escassetat de recursos: no hi ha cases LGTBIQ+, ni espais segurs específics, ni psicòlegs especialitzats.
-
Desplaçaments constants: per participar en esdeveniments o accedir a serveis, moltes vegades cal viatjar quilòmetres.
- Advertisement - -
Soledat activista: de vegades només hi ha una persona visibilitzada a tot el poble. Imagina’t el que pesa això sobre les espatlles.
Tot i així, moltes d’aquestes persones segueixen aquí. Lluitant. Suportant. Proposant coses noves. Imaginant futurs possibles on avui només hi ha silenci.
Històries que trenquen el motlle
Per entendre millor què significa ser activista en allò rural, és clau escoltar els qui ho viuen. Aquí alguns testimonis recollits a diferents territoris de l’Estat espanyol:
Sara, 27 anys, Terol:
«Quan vaig penjar la primera bandera LGTBIQ+ a la façana del centre cultural, hi va haver gent que em va dir que era provocació. Però una setmana després, una senyora gran em va donar les gràcies per ‘atrevir-me’. Va resultar que el seu nét era gai i mai no ho havia explicat al poble».
Àlex, 34 anys, Ourense:
«Jo sóc el ‘maricó del poble’, però també sóc el que organitza les jornades de diversitat a l’escola rural. Al principi reien, ara em pregunten quan és la propera».
Marina, 52 anys, Jaén:
«Sóc lesbiana visible des dels anys 90. Em van fer fora de la feina una vegada. Ara tinc una llibreria on venc literatura queer. És la meva manera de seguir militant».
No són grans campanyes ni grans noms. Però canvien vides, una conversa, un cartell o una abraçada alhora.
Orgulls rurals: petits però valents
En els darrers anys han sorgit Orgullos rurals en llocs com Aguilar de la Frontera, Zafra, Ponferrada o Banyoles. Molts organitzats per col·lectius de base, persones joves o fins i tot per associacions feministes que integren la perspectiva LGTBIQ+.
Són actes senzills: xerrades, cinefòrums, concerts, passejos visibilitzadors. Però tenen un impacte enorme. En alguns casos, és la primera vegada que una persona veu una bandera trans onejant a la seva comarca. O la primera vegada que una àvia pregunta què significa “no binari”.
Què els frena?
Encara que l’activisme rural té una potència enorme, també hi ha obstacles que no podem ignorar:
-
Falta de finançament: els pressupostos culturals solen centrar-se en les capitals.
-
Pressions polítiques: a certs territoris, hi ha un retrocés de drets promogut per partits conservadors o ultradretans.
-
Religió i tradició: encara pesen molt en la vida pública i en l’imaginari col·lectiu.
-
Autoexigència excessiva: en no haver-hi moltes persones visibles, els qui ho són senten que han de “representar tot el col·lectiu”.
Malgrat tot, segueixen. I això és el que converteix la seva feina en una cosa profundament valuosa.
Què podem fer des de les ciutats?
Aquest és un punt important. Moltes vegades, des d’entorns urbans, es mira allò rural amb condescendència o paternalisme. Com si tot estigués “per fer”. I no, no és així.
Des de les ciutats podem:
-
Escoltar sense imposar.
-
Donar suport amb recursos, sense suplantar processos locals.
-
Visibilitzar sense apropiar-nos.
-
Fer xarxa, no jerarquia.
-
Denunciar quan es vulneren drets, sense necessitat que hi hagi una “seu” oficial.
Perquè les lluites no es donen només on hi ha pancartes grans, sinó on algú s’atreveix a existir en veu alta.
❗Una mirada crítica: i si romantitzem la lluita rural?
De vegades, sense voler, caiem en el parany d’idealitzar l’activisme en pobles com si fos més pur o més valent. I encara que té la potència, també pot ser dolorós, esgotador i fins i tot perillós.
Hi ha activistes que es cremen, que se’n van, que abandonen perquè no poden més. Perquè senten que tot en depèn. I això també cal explicar-ho.
El suport urbà no pot ser només simbòlic. S’ha de traduir en eines reals: formació, mitjans, aliances, presència institucional. No tot es resol amb visibilitat.
Conclusió: que la perifèria deixi de ser-ho
L’activisme LGTBIQ+ en zones rurals no és “menys important” ni “menys avançat”. És diferent. De vegades més solitari, sí. Però també més íntim, més resilient i profundament transformador.
Potser no té tanta premsa, però té noms, cares i memòries que mereixen ser explicades. I escoltades.
Així que la propera vegada que pensis en activisme queer, no imagines només capitals o grans ciutats. Pensa també en aquell poble petit on algú es va atrevir a parlar… i va canviar el món de qui l’escoltava.
