Quan parlem de diversitat, moltes vegades ens oblidem d’una etapa clau de la vida: la vellesa. Què passa quan el pas del temps arriba als que formen part del col·lectiu LGTBIQ+? Qui té cura de la gent gran queer quan el sistema no ho fa?
Durant dècades, molts han viscut amagats, rebutjats per les seves famílies o invisibilitzades per la societat. I ara, en arribar a la gent gran, s’enfronten a una realitat doblement dura: la d’envellir en un món que segueix sense entendre’ls, i la de fer-ho moltes vegades en solitud.
Per què parlar de cura queer?
La cura queer no és només una manera d’atendre necessitats físiques o mèdiques. És una manera de reconèixer trajectòries vitals marcades per la dissidència, l’exclusió i la resistència. És, en el fons, una manera de justícia.
Les persones LGTBIQ+ grans han estat pioneres, activistes silenciosos o supervivents d’èpoques on estimar qui es desitjava o viure com se sentia era il·legal, immoral o perillós. Cuidar-los avui és també tenir cura de la nostra memòria col·lectiva.
La solitud com a ferida estructural
Un dels grans reptes és la manca de xarxes familiars tradicionals. Moltes persones queeren no tenen descendència directa ni contacte amb les seves famílies d’origen. Algunes van ser expulsades de casa. D’altres, simplement, mai no van encaixar al motlle.
Això fa que, en arribar a la vellesa, es trobin sense suports propers. La solitud, més que un sentiment, es converteix en un problema estructural que afecta la seva salut física i emocional.
A més, enfrontar-se a centres residencials que no respecten les seves identitats, personal sanitari sense formació en diversitat o companys d’habitació LGTBIfòbics, multiplica els obstacles. La invisibilitat no desapareix amb ledat; de vegades s’accentua.
Famílies triades: el refugi més sòlid
Davant de tot això, apareix una resposta poderosa: les famílies triades. Amistats profundes, xarxes d’afecte, exparelles que es tornen cuidadors, grups de suport creats per afinitat i afecte més enllà dels llaços sanguinis.
Aquestes xarxes funcionen com a sistema de suport emocional i, moltes vegades, també econòmic o logístic. S’hi organitzen torns, es reparteixen tasques, se sostenen. No és casual que, al col·lectiu, la paraula “família” tingui un significat tan ampli i tendre alhora.
Les famílies escollides no només tenen cura; també reivindiquen que hi ha altres maneres d’envellir, més dignes, més lliures, més nostres.
Models alternatius de cura que estan canviant el joc
En els darrers anys han sorgit iniciatives que qüestionen el model clàssic de residència. Aquí en van alguns exemples que mereixen tota la visibilitat:
🏘️ Cohousing LGTBIQ+
Projectes on diverses persones grans queer comparteixen un espai comú, amb independència i autonomia, però també amb companyia i cura mutu. Un exemple és el projecte 55+ LGBT Housing a Madrid, o el pioner Barbary Lane als Estats Units.
🫶 Comunitats intergeneracionals
Espais on conviuen persones de diferents edats dins del col·lectiu, afavorint l’intercanvi d’experiències i el suport mutu. Es tracta d’evitar la guetificació de la vellesa i de fomentar el diàleg entre generacions.
🤝 Xarxes de suport veïnal queer
Alguns col·lectius estan creant grups d’acompanyament, xarxes solidàries i bancs de temps entre persones del col·lectiu, especialment a barris urbans. No són estructures formals, però funcionen amb la força de l?afecte compartit.
La importància d’una mirada interseccional
No totes les persones grans LGTBIQ+ viuen les mateixes dificultats. Els qui són racialitzats, migrants, tenen discapacitat o provenen de contextos rurals, encara encara més barreres. Per això és clau aplicar una mirada interseccional en pensar la cura.
No es tracta només de tenir en compte l’orientació o identitat de gènere, sinó totes les capes que travessen una vida i que influeixen en com s’accedeix a la cura (o se n’és expulsada).
I l’Estat, què?
Aquí ve el gran interrogant: on és el sistema públic? Les polítiques d’atenció a la dependència, la salut i les residències encara són lluny de contemplar la diversitat sexual i de gènere com una necessitat específica.
Falten professionals formats en diversitat, materials adaptats, espais segurs i personal que respecti noms, pronoms i trajectòries. Mentrestant, el pes continua recaient en xarxes informals que, encara que valentes, no haurien de ser les úniques responsables.
⚠️ Una mirada crítica: és sostenible el model comunitari?
Encara que el model de xarxes i cures comunitaris és bonic i necessari, també té les seves limitacions. Què passa quan aquestes xarxes es trenquen o no existeixen? Estem idealitzant l’autogestió quan en realitat cal una inversió pública real?
No podem oblidar que tenir cura costa temps, energia i diners. I que encara que l’activisme afectiu salva vides, no ha de substituir drets garantits per llei. L?autogestió és valuosa, sí, però no pot ser excusa per a la inacció institucional.
Cuidar és resistir, però també és imaginar
Pensar en la cura queer a la vellesa és també imaginar futurs possibles on envellir no sigui una condemna, sinó una etapa més del viatge. Un futur on ho puguem fer envoltats dels qui ens entenen, sense amagar qui vam ser ni qui som.
Potser no tenim totes les respostes. Però sí que sabem que un sistema que ignora la gent gran, especialment els més vulnerables, és un sistema incomplet. Cuidar-nos entre nosaltres només és el primer pas. La resta és exigir que el món també ens cuidi.
