Cada any, quan arriba el 28 de juny, veiem els mateixos titulars:
“Dia per respectar que cadascú estimi qui vulgui”.
I sí, sona bonic. Però es queda curt. Molt curt.
Perquè la lluita de l’Orgull no va néixer només pel dret a estimar. Va néixer pel dret a existir, a ser, a expressar-se sense por. A ocupar el món amb totes les maneres possibles de cos, gènere, desig i vida.
🌈 Més que amor: dignitat, llibertat i existència
Reduir la commemoració del 28J a un simple “deixa que cadascú estimi qui vulgui” és blanquejar la història. És oblidar que hi va haver persones trans, racialitzades, migrants i treballadores sexuals que van barallar a Stonewall no només per besar algú en públic, sinó per no ser assassinades, empresonades o expulsades de casa per ser els qui eren.
L’Orgull no és només un cant a l’amor. És un crit dexistència.
🧠 El dret a ser
Què significa realment el dret a ser?
- Poder sortir al carrer sense por d’insults o agressions.
- Vestir com vulguis sense que et diguin “provocadorx”.
- Canviar el teu nom, el teu cos o no fer-ho, el teu pronom i que el món ho respecti.
- No encaixeu en cap etiqueta si no voleu.
- Decidir com estimar, amb qui i si vols estimar o no.
Perquè no es tracta només que respectin a qui estimes. Es tracta que respectin la teva existència completa.
💬 Cap individualisme pot decidir com hem de ser
Vivim en una societat que ens ven llibertat, però alhora ens exigeix encaixar en motlles.
Que ens diu “sigues tu mateix” però si ho fas massa, t’assenyala.
Que celebra l’Orgull sense banderes i prohibeix l’educació afectivosexual en col·legis o obliga que aquests temes ho parlin mèdics, patologitzant així la diversitat de gènere i sexual.
Per això és important recordar: cap individualisme, partit polític o discurs neoliberal pot apropiar-se de la llibertat i dir-nos com hem d’estimar, vestir o viure<span class="s1
La llibertat no és triar entre A o B dins del permès. La llibertat és crear la teva pròpia lletra si vols.
✊🏼 La lluita col·lectiva: on acaba la teva llibertat i comença la d’altra
De vegades es fa servir la idea de llibertat individual per justificar discursos d’odi.
“Jo opino el que vull”, diuen.
Però la llibertat d’expressió no es pot fer servir per trepitjar l’existència d’altres.
La llibertat d’una persona, comunitat o cultura acaba on comença la dignitat d’una altra.
Per això, cap partit polític hauria de poder decidir qui mereix drets i qui no.
Ningú no pot apropiar-se de la paraula llibertat i manejar-la com a arma per excloure.
🔎 Perspectiva crítica: estem oblidant l’arrel política de l’Orgull?
Sí. Molts espais han esdevingut el 28 de juny un festival de consum.
El pinkwashing de marques, les carrosses patrocinades, l’estètica sense discurs.
I encara que la celebració és part de la resistència, si oblidem l’arrel política, correm el risc de convertir l’Orgull en una desfilada inofensiva.
Una desfilada que no incomoda, no qüestiona, no transforma.
Estem disposats a recuperar la seva força incòmoda?
📝 No és (només) personal, és polític
Perquè quan parlem de ser qui som, no parlem només de decisions personals. Parlem de lleis, polítiques públiques, accés a la sanitat, educació, vivenda, feina, seguretat.
Parlem que cap discurs d’odi torni a prendre la vida a una persona.
De que cap adolescent queer torni a treure’s la vida per no trobar el seu lloc.
❤️ Que ningú decideixi per tu com has de ser
Aquest 28 de juny, més enllà dels colors i els lemes, recordem això:
L’Orgull no és un permís per estimar. És un dret a existir.
No és una invitació a encaixar. És un recordatori que no ho has de fer.
Perquè la lluita segueix mentre hi hagi un sol cos castigat per la seva forma, un sol gènere negat, un sol desig censurat, una sola persona obligada a amagar-se per sobreviure.
