L’alcalde de Valladolid manté la seva postura: només banderes oficials onejaran als balcons de l’Ajuntament, fins i tot després d’una sentència que avala la legalitat de mostrar ensenyes com la LGTBIQ+.</strong
L’alcalde de Valladolid, Jesús Julio Carnero, ha reafirmat la seva decisió de mantenir únicament les banderes oficials al balcó de l’Ajuntament, descartant així la possibilitat de penjar qualsevol altre símbol, inclosa la bandera LGTBIQ+. La declaració arriba just després que el Tribunal Suprem avalés que les institucions públiques poden exhibir banderes no oficials, sense vulnerar el principi de neutralitat institucional.
«No hi haurà cap tipus d’ensenyes en cap sentit», va insistir Carnero, després de ser preguntat sobre el tema. I ho va dir amb claredat: la seva política s’aplicarà «igualment al moviment LGTBI com a la Setmana Santa».
La decisió judicial obre la porta, però l’Ajuntament no la creua
La resolució del Tribunal Suprem se suma a les decisions prèvies del Jutjat Contenciós Administratiu número 3 de Valladolid i del Tribunal Superior de Justícia de Castella i Lleó (TSJCyL). Totes coincideixen que col·locar banderes com la LGTBIQ+ als balcons oficials no contravé la neutralitat institucional. Tot i això, des del consistori val·lisoletà, la resposta continua sent un no.
La postura de l’alcalde es presenta com una interpretació estricta d’aquesta neutralitat, limitant l’espai públic institucional als símbols oficials. Però no totes les persones ho veuen igual.
Compromís simbòlic vs. compromís polític
Segons Carnero, el moviment LGTBIQ+ “sap del compromís de l’alcalde i de l’equip de Govern” amb el Dia de l’Orgull. Tot i això, moltes vegades els gestos simbòlics tenen tant de pes com les polítiques concretes. Col·locar una bandera pot ser una manera poderosa de reconèixer una part de la ciutadania que històricament ha estat marginada.
És suficient dir que hi ha compromís sense mostrar-ho de forma visible? O estem davant d’una oportunitat perduda per reivindicar, des de les institucions, la diversitat que ja forma part de la nostra societat?
No és només una bandera
Per a molts, la bandera arcoiris representa molt més que una orientació sexual o una identitat de gènere. És un símbol de lluita, memòria i orgull. Per això, la seva presència —o absència— en llocs oficials es pot interpretar com un senyal clar del lloc que ocupa la diversitat a les prioritats polítiques de cada administració.
A ciutats com Madrid, Barcelona o Sevilla, els edificis públics s’han omplert de color en dates assenyalades, enviant+. En altres, com Valladolid, el debat continua obert.
Neutralitat o invisibilització?
Aquí és on entrem en terreny delicat. Perquè, si bé és legítim que un govern esculli quins símbols mostrar, també cal preguntar-se: a qui es deixa fora amb aquestes decisions?
La neutralitat institucional no hauria de significar negar la realitat social. I, en aquest sentit, excloure la visibilitat de la diversitat afectivosexual pot interpretar-se com un pas enrere. Hi ha qui es pregunta si aquesta suposada “neutralitat” no acaba sent, a la pràctica, una forma d’invisibilització.
I si el problema és un altre?
Alguns crítics apunten que aquest tipus de decisions no sempre responen a una defensa pura de la legalitat o la neutralitat, sinó a estratègies polítiques més profundes. És possible que evitar símbols com la bandera LGTBIQ+ sigui una manera de no incomodar certs sectors més conservadors de l’electorat? O es tracta, simplement, d’una por d’obrir un debat que va més enllà del que és simbòlic?
Sigui com sigui, la veritat és que estem davant d’una conversa que encara té moltes arestes per explorar. Perquè visibilitzar no és imposar. I respectar la diversitat tampoc no hauria de ser opcional.
