Cada any, quan s’acosta el juliol, tornen les imatges de carrosses brillants, cossos ballant, banderes al vent i música eixordadora al centre de la ciutat.
I cada any, algú torna a dir: “què bé ho passeu en aquesta desfilada”.
Però no.
No és una desfilada. És una manifestació. Una marxa. Un acte polític.
I encara que hi hagi lluentons, el que hi ha al darrere és història, dolor, resistència i orgull.
🎉 Per què tant embolic amb una paraula?
Perquè les paraules importen.
Dir “desfilada” converteix l’Orgull en espectacle. En alguna cosa per mirar, per aplaudir, per consumir des de la barrera.
Dir “manifestació” el torna a la seva arrel: una lluita per drets, per memòria, per justícia social.
Una manifestació és una declaració col·lectiva que ocupa l’espai públic amb una exigència política.
Una desfilada és una altra cosa.
I si la lluita LGTBIQ+ continua sent necessària —perquè ho és—, necessitem continuar manifestant-nos.
📜 Una mica de context històric
La primera marxa de l’Orgull no va ser una festa. Va ser una resposta a la violència policial.
Va passar a Nova York, el 1969, després dels disturbis de Stonewall. Una batuda més, però amb final diferent.
Marsha P. Johnson, Sylvia Rivera i altres activistes trans, racialitzades i sense sostre van dir prou.
I així, va néixer l’Orgull. No des de la comoditat, sinó des de la ràbia organitzada.
A Espanya, la primera manifestació de l’Orgull va ser el 1977, a Barcelona. I va acabar amb càrregues policials.
No va ser legal fins anys després.
Des de llavors, cada 28 de juny (o el dissabte més proper), sortim als carrers per recordar-lo i reclamar<span class="s2".
🧠 Per què segueix sent una manifestació (en ple 2025)
Pot ser que s’hagin aconseguit avenços legals.
Potser alguns carrers es tenyeixen d’arc de Sant Martí.
Pot ser que es vengui molt màrqueting inclusiu al juny.
Però la realitat continua fent mal:
- Continuen matant persones trans a molts països.
- Segueix havent-hi teràpies de conversió (sí, també a Espanya).
- Continuen assetjant adolescents queer a les aules.
- Continuen fent fora gent de casa per ser LGTBIQ+.
- Continuen invisibilitzant-nos en centres de salut, institucions i mitjans.
De veritat creiem que ja no hi ha motius per sortir al carrer?
🌈 I la música, els colors, la celebració…?
És clar que hi són. Perquè celebrar també és polític.
Ballar al carrer sense por és una forma de reivindicació.
Mostrar-nos, sense censura ni disculpes, és una victòria davant de l’armari.
No es tracta de “festa o lluita”. Es tracta de ambdues alhora.
L’alegria també és protesta quan t’han volgut veure trist tota la vida.
📌 Diferències clau: desfilada vs manifestació
|
Desfilada |
Manifestació |
|---|---|
|
Espectacle visual |
Acció política |
|
Públic com a espectador |
Públic com a agent actiu |
|
Organitzat per institucions, marques o governs |
Organitzat per col·lectius socials |
|
No sempre amb una causa darrere |
Té demandes concretes |
|
Es pot veure des de la barrera |
Es viu des de dins |
👀 I si hi ha marques? No és tot màrqueting?
Aquí és on el debat es complica.
Moltes marques se sumen a l’Orgull per millorar la seva imatge. De vegades sense coherència, sense compromís i sense contractar persones del col·lectiu.
Això s’anomena pinkwashing.
Però també hi ha empreses que donen suport de veritat, que donen espai, que tenen polítiques internes inclusives, que contracten persones LGTBIQ+ i que són presents tot l’any, no només al juny.
La clau? Distingir entre recolzar i apropiar-se’n. Entre sumar i brillar sense haver lluitat.
💬 i si l’Orgull s’està diluint?
Hi ha persones del mateix col·lectiu que comencen a preguntar-se si l’Orgull està perdent força política.
Si hem baixat la guàrdia.
Si hem permès que la festa tapi la ràbia.
I és vàlid qüestionar-ho. Perquè és cert que moltes manifestacions ja no tenen pancartes sinó patrocinadors.
I que hi ha qui va a “veure el xou”, però no sap ni per què es fa.
La solució? Repolititzar l’Orgull.
Sense perdre l’alegria. Sense renunciar a la visibilitat. Però sense oblidar per què comencem.
🧭 Què pots fer tu (sí, tu)
- No en diguis desfilada. Anomena’l manifestació de l’Orgull.
- Participa: vés més enllà del selfie. Camina. Escolta. Suport.
- Porta pancarta: expressa’t. Explica’ls al món per què hi ets.
- Informa’t: coneix la història. Coneix les demandes.
- Cuida a altres: no totes les persones LGTBIQ+ se senten segures en espais públics. Sigues xarxa de suport.
📣 Quan marxem, avancem
L’Orgull no és només una data. És una memòria col·lectiva.
És el ressò dels que van lluitar abans i el crit dels que encara no ho poden fer.
No és una desfilada perquè no venim a entretenir.
Venim a dir: aquí estem, seguim, resistim, i no ens amagarem mai més.
Així que, aquest any (i tots els que vinguin), quan et preguntin si vas “a la desfilada”, somriu i contesta amb fermesa:
“No. Vaig a la manifestació de l’Orgull. Vens?”
