El nou ministre de la Igualtat a Colòmbia, Juan Carlos Flor. També va obrir, de manera franca i sense embuts, un debat sobre identitat, llenguatge i representació a l’esfera pública.
En una entrevista per al podcast A pèl, Florián va explicar per què vol que se’l mencioni en femení:
«Jo em nomeno en femení perquè sóc una persona i perquè sóc una marica. Jo no sóc gai. Jo sóc una marica i per això parlo en femení».
Durant la conversa, va utilitzar expressions com “nosaltres” o “llistes” i es va definir com a “servidora pública”. Un gest que, per a molts, no és només qüestió de gramàtica, sinó una declaració política i personal.
VIH, visibilitat i lluita contra l’estigma
Florián va revelar que viu amb VIH des de fa dues dècades, i ho va fer sense dramatismes però amb fermesa: “Les persones que vivim amb VIH no som menys aptes o menys capaces per poder assumir un càrrec”.
També va parlar d’altres experiències amb infeccions de transmissió sexual, esmentant que ho fa com a part d’una estratègia de prevenció. La franquesa de les seves paraules —fins i tot en narrar experiències sexuals amb protecció i sense protecció— trenca tabús que encara persisteixen en la conversa pública.
Aquí sorgeix una pregunta inevitable: estem preparats com a societat per escoltar aquest tipus de testimonis sense prejudicis ni morbositat?
Un camí polític al costat de Petro
El seu enllaç amb el president Gustavo Petro no és recent. Es remunta a la seva militància al Pol Democràtic Alternatiu fa 20 anys, quan van coincidir en un espai LGTBIQ+ dins del partit. El 2012, Petro —llavors alcalde de Bogotà— el va nomenar com la primera subdirectora de la Direcció per a Assumptes LGBTI de la Secretaria d’Integració Social.
Des de llavors, la relació s’ha consolidat en confiança mútua. Florian descriu Petro com “un abanderat de les diversitats humanes al món” i considera el seu nomenament com a ministra (així ho vol dir) un èxit històric per a la comunitat LGTBIQ+.
Responsabilitat i límits clars
L’entusiasme, però, ve acompanyat de realisme: “És enorme. És una responsabilitat molt gran, és aspiracional. Ho hem de veure com que podem, és una qüestió de voluntat política”.
També va advertir que no pretén convertir el Ministeri de la Igualtat en una institució centrada exclusivament en temes LGTBIQ+: “No elegebetitzarem el ministeri, tampoc”.
Més que un càrrec, un símbol
L’arribada de Florian a aquest ministeri no és només un moviment polític. És un recordatori que la representació importa, però també que la política és un terreny on conviuen somnis, desafiaments i responsabilitats enormes.
Queda per veure si el seu estil directe i la seva manera de nomenar-se en femení obriran un nou capítol en la manera com Colòmbia parla —i pensa— sobre identitat i diversitat.
