El cost invisible de la LGTBIfòbia en la salut mental

La discriminació, el rebuig i la violència deixen empremtes que van més enllà de les agressions físiques. Aquells que formem part del col·lectiu LGTBI+ sabem que viure en una societat que encara qüestiona la nostra diversitat també té un impacte en la nostra salut mental.

Hi ha ferides que no apareixen en una radiografia, que no deixen moratons i que, tanmateix, poden acompanyar-nos durant anys. Estan en qui es pensa dues vegades abans de mostrar afecte en públic, en qui mesura les seves paraules per evitar preguntes incòmodes o en qui aprèn a identificar quins espais són segurs i en quins és millor no cridar l’atenció. Per a moltes persones LGTBI+, aquestes situacions no són excepcionals: formen part de la nostra experiència quotidiana. I és que parlar de salut mental i diversitat sexual i de gènere també significa parlar de l’entorn en què vivim, dels prejudicis que encara ens envolten i de les violències que, en major o menor mesura, travessen les nostres vides.

Les dades ajuden a dimensionar aquesta realitat. L’informe La situació de la salut mental a Espanya, elaborat per la Confederació Salut Mental Espanya i la Fundació Mutua Madrileña, assenyala que un 32,1 % de les persones LGTBI+ declara haver experimentat ideacions o intents de suïcidi, davant del 14,5 % de la població general. També recull que un 64,9 % ha patit atacs d’ansietat i que únicament un 43,6 % considera que la seva salut mental és bona o molt bona.

Publicidad

A Catalunya, l’Observatori contra l’LGTBI-fòbia ha recollit 246 incidències per LGTBI-fòbia des de l’1 de gener de 2026. Són situacions registrades que permeten posar xifres a una realitat que no sempre arriba a denunciar-se. Darrere de cada incidència hi ha una persona, una història i una experiència de discriminació que pot tenir conseqüències molt més enllà del moment en què es produeix. No parlem d’estadístiques abstractes, sinó de situacions que afecten a persones del nostre entorn i a la nostra pròpia comunitat.

La psicologia social porta dècades estudiant aquest fenomen a través del concepte d’estrès de minories. L’exposició continuada a l’estigma i a la discriminació genera un desgast que va més enllà dels episodis concrets de violència. No cal patir una agressió física per experimentar les seves conseqüències: anticipar el rebuig, ocultar una relació per por a les reaccions de l’entorn o témer perdre oportunitats laborals també genera tensió. Quan aquestes situacions es repeteixen, la necessitat de romandre alerta pot afectar al descans, augmentar l’ansietat i dificultar les relacions personals. L’estudi Estado del Odio 2026, elaborat per la Federació Estatal LGTBI+ juntament amb personal investigador de l’Institut de Polítiques i Béns Públics del CSIC, apunta a aquesta relació entre les experiències d’odi i majors nivells d’ansietat, depressió, solitud, por i ràbia.

La violència LGTBIfòbica no acaba necessàriament quan acaba una agressió. Les seves conseqüències poden romandre en la memòria, en la confiança cap a altres persones i en la nostra manera de relacionar-nos amb l’entorn. Aquells que formem part del col·lectiu sabem que, a vegades, la por no desapareix quan acaba una situació de violència: pot condicionar decisions, relacions i espais que abans sentíem com a propis. Combatre l’odi també significa prevenir els seus efectes sobre la salut i garantir una atenció adequada a qui ho pateix.

Aquesta relació entre diversitat i salut mental té, a més, una història marcada per la patologització. Durant dècades, l’homosexualitat i les identitats trans* van ser interpretades des de determinats models mèdics i psiquiàtrics com a realitats que havien de ser corregides o tractades. El 1973, l’Associació Americana de Psiquiatria va retirar l’homosexualitat com a diagnòstic del DSM. Dècades després, l’Organització Mundial de la Salut va avançar en la mateixa direcció respecte a les identitats trans*: amb l’aprovació de la CIE-11 el 2019, la incongruència de gènere va deixar de classificar-se dins dels trastorns mentals i va passar a l’àmbit de la salut sexual. Aquests canvis van suposar un avanç en el reconeixement del dret de les persones a rebre una atenció sanitària respectuosa amb la seva identitat i autonomia.

Despatologitzar no significa deixar de parlar de salut mental, sinó garantir que qualsevol persona pugui accedir al suport psicològic que necessiti sense que la seva orientació sexual o identitat de gènere es converteixin en motiu de sospita o discriminació. Necessitem una atenció que parteixi de l’escolta, el respecte i l’acompanyament, i que no converteixi la nostra identitat en alguna cosa que calgui explicar o justificar.

També fora de l’àmbit sanitari existeixen factors que poden marcar una diferència. L’acceptació familiar, especialment durant l’adolescència i la joventut, pot ser una important protecció davant del rebuig social. Les amistats, les associacions i els espais comunitaris també permeten construir relacions en les quals no sigui necessari justificar constantment qui som. Organitzacions com l’Observatori contra l’LGTBI-fòbia de Catalunya, Ikusgune i COGAM ofereixen acompanyament, espais de trobada i eines davant de la discriminació. La seva labor recorda que la comunitat pot ser una xarxa de protecció davant de la solitud i l’aïllament.

Això no significa que dins del propi col·lectiu no existeixin contradiccions. La pressió estètica, la invisibilització de determinades identitats i les dificultats per trobar espais de pertinença també poden generar patiment. Construir comunitat implica reconèixer aquestes realitats i treballar perquè ningú quedi fora.

En els darrers anys s’han produït avenços importants en el reconeixement legal i social de les persones LGTBI+. Però aquells que formem part del col·lectiu sabem que el reconeixement formal no garanteix per si sol una vida lliure de discriminació. Les agressions, l’assetjament, els discursos d’odi i les barreres per accedir a una atenció sanitària adequada segueixen presents. No podem demanar resiliència permanentment a qui pateix discriminació mentre deixem intactes les condicions que generen aquest patiment.

Necessitem una sanitat pública amb recursos suficients, professionals formats en diversitat sexual i de gènere, atenció psicològica accessible, polítiques educatives que previnguin l’assetjament i entorns laborals segurs.

- Publicidad-

Defensar la salut mental LGTBI+ és defensar el nostre dret a viure sense por, a construir relacions afectives lliures, a expressar-nos sense haver de donar explicacions i a rebre atenció sanitària sense prejudicis. Perquè la igualtat no consisteix únicament a reconèixer els mateixos drets sobre el paper, sinó a garantir que exercir-los no tingui un cost per a la nostra salut, la nostra tranquil·litat o la nostra dignitat.