No és nou. Però cada cop és més evident. El odi digital cap a la comunitat LGTBIQ+ ha deixat de ser un fenomen puntual per a convertir-se en un problema estructural que atraves els problemes de notícies.
En un món cada cop més connectat, la violència també ha mutat. Ja no cal creuar-se amb algú pel carrer per patir una agressió: n’hi ha prou amb tenir un perfil públic, opinar, existir en línia sent qui s’és. Qui protegeix les persones LGTBIQ+ de l’assetjament digital? Quines responsabilitats tenen les plataformes? I nosaltres com a usuaris?
Què és la violència digital?
La violència digital no és només un insult a Twitter (X). És molt més àmplia. Parlem de assetjament sistemàtic, amenaces, doxxing (publicar dades privades), discursos d’odi, manipulació d’imatges, xantatges amb contingut íntim, outing forçat (treure algú de l’armari sense el seu consentiment), entre d’altres.
I sí, això també és violència. Encara que no deixi marques físiques, pot deixar cicatrius emocionals profundes.
Segons dades de Amnistia Internacional, les persones LGTBIQ+ —especialment joves, trans i no binàries— estan entre els grups més vulnerables a internet. Per què? Perquè la seva sola visibilitat ja desafia normes imposades. Perquè ser visible, a certs espais, es converteix en un acte polític que incomoda.
Com es manifesta aquesta violència?
La varietat d’atacs és tan àmplia com creativa. A continuació, alguns dels casos més comuns:
-
Comentaris ofensius o burles cada vegada que algú publica contingut LGTBIQ+ en xarxes.
- Publicidad-
-
Campanyes d’odi coordinades (trolls organitzats, bots, fils d’atacs).
-
Assetjament reiterat a activistes visibles o influencers del col·lectiu.
-
Difusió de discursos transfòbics disfressats d'»opinió personal».
- Advertisement - -
Amenaces físiques o sexuals rebudes a través de missatges directes.
-
Exposició de la identitat de gènere o orientació sexual sense consentiment, de vegades fins i tot cap a familiars oa l’entorn laboral.
Tot això pot semblar intangible, però té efectes molt reals. L’estrès constant, l’ansietat, l’autocensura, l’aïllament digital o fins i tot la depressió són conseqüències comunes.
Un problema amb múltiples capes
Hi ha una capa evident: els agressors. Individus que, des de l’anonimat o fins i tot amb perfils públics, se senten amb dret a insultar, qüestionar o ridiculitzar l’existència d’altres persones.
Però també hi ha la capa estructural: plataformes que no moderen bé, algorismes que premien el morbo i la polèmica, i una falta generalitzada d’educació digital i afectiu-sexual.
Perquè, siguem honests: quantes vegades hem vist comentaris transfòbics sense que ningú els denunciï? Quantes vegades es normalitza l’humor homòfob en mems virals?
I després, hi ha el silenci. De vegades, el silenci també fa mal.
Qui ho pateix més?
No tots dins del col·lectiu LGTBIQ+ reben el mateix tipus (ni nivell) de violència. Les persones trans i no binàries, especialment racialitzades, pateixen una combinació letal de transfòbia, racisme i misogínia a internet. Les dones lesbianes i bisexuals també són blancs de hipersexualització i violència verbal.
Els estudis indiquen que els adolescents LGTBIQ+ són un grup de risc especialment alt. Molts, encara sense sortir de l’armari al seu entorn físic, viuen la seva identitat a través del món online, on busquen comunitat, representació i refugi. Què passa quan aquest refugi es converteix en un lloc hostil?
I què fan les plataformes?
Aquí és on la cosa es complica. Perquè les grans tecnològiques parlen molt de diversitat, però les polítiques de moderació no sempre estan a l’alçada.
Per exemple:
-
Es censura contingut educatiu sobre diversitat, mentre es permeten discursos d’odi disfressats de «llibertat d’expressió».
-
Es castiguen perfils LGTBIQ+ per «contingut sexual» quan el que comparteixen són imatges afectives que no tindrien problema si fossin hetero.
-
Es ignoren denúncies d’assetjament, o triguen dies a actuar.
Les xarxes socials han creat espais globals de connexió… però també han replicat (ia vegades amplificat) les violències del món real. I això exigeix una reflexió: realment estan dissenyades per cuidar-nos?
Què es pot fer?
No hi ha solucions màgiques, però sí passos importants:
-
Denunciar sempre. Tot i que sembli que no serveix, acumular denúncies ajuda a visibilitzar patrons.
-
Donar suport activament a persones del col·lectiu quan són atacades en línia.
-
Formar-nos en ús ètic de xarxes i llenguatge inclusiu.
-
Pressionar les plataformes perquè millorin els seus sistemes de moderació i treballin amb entitats especialitzades en diversitat.
-
No compartir discursos d’odi, encara que sigui per criticar-los: això només els amplifica.
A nivell institucional, és clau que es desenvolupin lleis específiques sobre violència digital, com ja estan fent alguns països, i que es reconegui aquesta violència com una forma real d’agressió amb conseqüències legals.
I si el problema no és només digital?
Aquí una idea incòmoda, però necessària: potser allò digital no sigui el problema… sinó el reflex. Internet no crea odi del no-res. El amplifica, el visibilitza, ho permet.
Si veiem transfòbia en xarxes, és perquè existeix fora. Si hi ha homofòbia en comentaris, és perquè va ser sembrada molt abans.
Centrer-se només en la tecnologia seria simplificar un problema profund, cultural, educatiu. Potser la pregunta que ens hauríem de fer no és “com solucionem l’odi a internet?”, sinó “quina societat estem construint fora d’ella?”.
Una reflexió…
Ara bé, també hi ha veus que adverteixen sobre els riscos de regular en excés. Algunes persones plantegen que el control de contingut pot derivar a censura, especialment quan els algoritmes no entenen matisos. On s’acaba el discurs d’odi i on comença la crítica vàlida? Qui decideix què es modera i què no?
A més, n’hi ha que consideren que exagerar els efectes de la violència digital podria tenir conseqüències negatives, com ara fomentar una cultura de victimització permanent. No es tracta de minimitzar el mal, sinó de mantenir lequilibri entre protecció i autonomia.
És un debat complex, que mereix continuar obert.
Com cuidar-nos millor?
La violència digital cap al col·lectiu LGTBIQ+ no és un fenomen aïllat. És part d´un sistema més ampli que encara necessita transformació. Visibilitzar-lo és un primer pas, però no n’hi ha prou.
Necessitem xarxes segures, sí. Però també espais físics segurs, educació afectiva, referents positius, polítiques públiques que protegeixin i comunitats que abracin.
Perquè la llibertat de ser uneix misme —online o fora de la xarxa— hauria de ser un dret. No una lluita constant.
