Una paraula, moltes ferides
La llengua pot acaronar, però també pot colpejar. Aquesta setmana, la tinenta d’alcalde de Medina del Camp, i per casualitat dretana, Olga Eugenia Mohíno Andrés, es va referir al col·lectiu LGTBIQ+ apareix sovint en titulars, però que ha fet saltar totes les alarmes.
El PSOE ha denunciat aquests fets com delicte d’odi, i no n’hi ha per menys. Però més enllà del que és judicial, convé aturar-nos en allò semàntic, allò simbòlic i allò social. Què significa exactament purrela? Per què fa tant de mal? I què ens diu aquest episodi sobre la normalització del menyspreu?
Què vol dir “purrela”?
Purrela és una paraula col·loquial i despectiva que s’utilitza per referir-se a alguna cosa o algú considerat escombraries, de baixa qualitat o sense valor. En alguns contextos, també es pot fer servir com a sinònim de “xusma”, “gentuza” o “escòria”.
No és una paraula tècnica. Figura al diccionari de la RAE amb aquesta connotació, ia més, el seu ús popular la converteix en un terme de càrrega violenta, amb forta càrrega classista i menyspreadora. El seu ús en discursos públics delata l’odi amb què som tractats les persones que no responen al cànon establert, fins i tot quan no s’acompanya d’amenaces explícites.
Què implica que s’utilitzi per referir-se al col·lectiu LGTBIQ+?
Quan un càrrec públic qualifica la comunitat LGTBIQ+ com “purrela”, està fent alguna cosa més que llançar un insult. Està:
- Deshumanitzant un grup social complet.
- Minimitzant o ridiculitzant una lluita històrica pels drets civils.
- Normalitzant el menyspreu institucional.
Aquest tipus de declaracions no es produeixen en el buit. Arriben en un context de discursos d’odi creixents, reculades legislatives i atacs en xarxes socials i espais públics. Que algú amb poder polític es refereixi a la diversitat com a escombraries és greu. Que ho faci sense conseqüències, ho és encara més.
El que fa mal no és només la paraula, sinó el seu ressò
Anomenar “purrela” al col·lectiu LGTBIQ+ és replicar segles d’exclusió amb una sola paraula. És mirar persones que han sobreviscut a agressions, discriminació i silenci, i dir-los: “No valeu res”. És negar-ne la humanitat i la història.
I el més inquietant és que això no passa des de la barra d’un bar, sinó des d’una institució democràtica.
La resposta del PSOE i el context legal
Després de la declaració, el PSOE de Castella i Lleó ha interposat una denúncia per delicte d’odi, argumentant que les paraules de la tinent d’alcalde “fomenten el menyspreu i l’hostil”.
L’article 510 del Codi Penal espanyol castiga amb penes de presó els actes que incitin a l’odi, la violència o la discriminació per motius d’orientació sexual o identitat de gènere, entre d’altres. Encaixarà aquesta declaració en aquesta figura legal? Això ho decidiran els tribunals.
Però mentrestant, la responsabilitat política i social hauria de ser immediata.
Veure aquesta publicació a Instagram<div style="background-color: #f4f4f4; height: 12.5px; transform: rotate(-45deg) translateX(3px) translateY(1px); width: 12.5px; flex-grow: 0; margin-right: 14px;
4px) rotate(30deg)
Llibertat d’expressió o discurs d’odi?
Aquí hi ha debat. Hi ha qui defensa que declaracions com aquesta són opinions personals emparades per la llibertat d’expressió.
No obstant, la llibertat d’expressió no és il·limitada, i encara menys quan s’utilitza per denigrar col·lectius històricament discriminats. El dret a opinar no inclou el dret a insultar, discriminar o incitar el menyspreu.
I quan qui ho diu té poder polític, el dany es multiplica, per tant la pena s’ha de multiplicar i ser exemplificadora.
Un silenci que també fa mal
<p class="p3" Més enllà de la frase, un altre aspecte inquietant d'aquest cas és el silenci institucional. Ni l'Ajuntament de Medina del Campo ni altres figures públiques de l'entorn del regidor han emès una condemna ferma.
Aquesta manca de reacció pública envia un missatge perillós: que aquest tipus de comentaris poden passar sense conseqüències. Que l’homofòbia o la transfòbia disfressades d’opinió no són tan greus. Que “purrela” és només una paraula.
Però no ho és. Perquè cada paraula construeix món. I aquesta, en concret, construeix un de més hostil per a moltes persones.
Què fem davant d’això?
Des de la comunitat LGTBIQ+, no podem permetre que l’odi es normalitzi. Algunes accions necessàries són:
✔️ Visibilitzar aquests discursos, anomenar-los i denunciar-los públicament.
✔️ Demanar responsabilitats polítiques, no només jurídiques.
✔️ Educar-nos i educar sobre com opera el discurs d’odi.
✔️ Cuidar-nos entre nosaltres, generant xarxes de suport i espais segurs.
✔️ Defendre el llenguatge com a eina de dignitat, no de menyspreu.
I si normalitzem el menyspreu com a “part del debat polític”?
Hi ha una pregunta incòmoda que ens hem de fer: quant odi estem disposats a tolerar en nom de la pluralitat? Si convertim en acceptable anomenar “purrela” una comunitat sencera, on posem el límit? Què legitimem sense adonar-nos-en?
Potser la gran trampa del discurs d’odi contemporani no està en els crits, sinó en els silencis que ho permeten. Als somriures que ho justifiquen. Als “no és per a tant” que ho encobreixen.
Purrela no és només una paraula. És una pedra embolicada amb síl·labes. És una forma de violència que sembla petita, però deixa marques profundes.
Com a mitjà LGTBIQ+, des de Revista Rainbow diem alt i clar: no som purrela. Som diversitat, dignitat i resistència. I cada cop que algú intenti esborrar-nos amb insults, respondrem amb paraules que construeixen, visibilitzen i sanen.
I des d’aquí, diem directament a la senyora Olga Eugenia Mohíno Andrés:
NO VOLEM LA SEVA TOLERÀNCIA, EXIGIM EL SEU RESPECTE.
Publicidad
