Crec que sóc activista des que vaig néixer.
No perquè un dia decidís militar en una organització o participar en una manifestació, sinó perquè tota la meva vida he hagut de reivindicar el meu dret a existir. Ho he hagut de fer per sobreviure a la pobresa, per denunciar abusos sexuals, per defensar la meva dignitat quan vaig començar a comprendre que era homosexual i per enfrontar un món que constantment em recordava que hi havia alguna cosa en mi que havia d’amagar, corregir o justificar.
Fa més de vint anys que faig activisme LGTBI al carrer, en associacions i dins l’àmbit esportiu. I si alguna cosa m’han ensenyat els anys, l’experiència i moltes hores de teràpia, és que la lluita mai no és exclusivament individual. Ens agrada pensar que som persones autònomes que avancen per mèrit propi, però la realitat és que els nostres drets sempre han estat conquestes col·lectives. Cap dels espais que avui ocupem no ens va ser regalat. Van ser conquerits per persones que es van organitzar, que es van rebel·lar i que van assumir riscos perquè les generacions següents poguessin viure una mica millor.
Per això em resulta impossible entendre el discurs que insisteix que les persones LGTBI hem de ser apolítiques o apartidistes.
Les persones LGTBI fem política pel sol fet d’existir.
La nostra existència qüestiona estructures que històricament ens han marginat. Fem política quan reclamem igualtat davant de la llei, quan exigim protecció davant els delictes d’odi, quan defensem l’educació en diversitat, quan demanem atenció sanitària digna o quan denunciem la discriminació laboral. Fem política perquè hem comprès que el sistema no sempre ens ha protegit i que l’única manera de transformar-lo és organitzant-nos juntament amb altres persones que comparteixen les nostres experiències i les nostres reivindicacions.
No obstant això, en els darrers anys ha sorgit un nou corrent de pseudoactivisme construït des de la comoditat de determinats privilegis. Un activisme d’aparador, fotografia, màrqueting i xarxes socials. Un activisme que sovint parla més de visibilitat individual que no pas de transformació col·lectiva.
És l’activisme dels que mai no van haver d’enfrontar-se a l’exclusió social, a la precarietat, a la violència familiar oa la discriminació estructural. Dels que es poden permetre presentar la igualtat com una meta assolida perquè mai no van haver de lluitar per ella per sobreviure.
Des d’aquests espais privilegiats es qüestiona constantment quin activisme és legítim i quin no. S’acusa de “polititzar” les nostres reivindicacions, com si els drets humans fossin una qüestió neutral. Es demana moderació als qui encara viuen la discriminació en primera persona. S’exigeix silenci als que continuen sent vulnerables.
I mentrestant, els qui més necessiten ser escoltats tornen a quedar relegats.
Les persones trans. Les persones racialitzades. Les persones empobrides. Les dones lesbianes i bisexuals. Les persones migrants. Les persones grans del col·lectiu.
Totes aquelles identitats que continuen suportant múltiples capes de discriminació mentre observen com determinats sectors pretenen convertir l‟activisme en una qüestió estètica, desproveïda de conflicte i de reivindicació.
Quan això passa, l’espai públic torna a ser ocupat pels qui històricament ja tenien veu: homes, blancs, cisgènere, normatius i amb accés a posicions de poder. I aleshores es produeix una paradoxa profundament injusta: els que menys han patit les conseqüències de l’exclusió acaben qüestionant les vivències i les necessitats dels que continuen lluitant cada dia per ser reconegudes.
Per això insisteixo: les persones LGTBI no ens podem permetre el luxe de ser apolítiques.
Perquè la nostra existència és política. Perquè els nostres drets són polítics. Perquè els discursos que busquen limitar-nos són polítics. Perquè les lleis que ens protegeixen o ens desprotegeixen són polítiques. Perquè cada avenç que hem aconseguit ha estat fruit de decisions polítiques. I perquè cada reculada que patim també ho és.
La Comunitat Valenciana n’és un exemple evident. Estem veient com determinades forces polítiques converteixen les nostres vides en un camp de batalla ideològic. Com es qüestionen consensos democràtics que semblaven consolidats. Com s’ataquen polítiques d’igualtat, espais de diversitat i eines de protecció davant de la discriminació.
La nostra terra ha esdevingut un laboratori on la ultradreta mesura fins on pot avançar en l’erosió de drets i llibertats. No busquen debatre la nostra existència. Busquen condicionar les nostres vides. Busquen reduir els nostres espais de representació. Busquen expulsar-nos dels llocs on es construeix pensament crític i ciutadania.
Davant això, la neutralitat no existeix. El silenci tampoc. Perquè quan els drets humans es posen en qüestió, mantenir-se al marge no és una posició neutral: és una manera de permetre que altres decideixin per tu.
No podem deixar que ens arrabin allò que ens fa reals, visibles i dignes: la paraula, l’organització col·lectiva i la participació política.
I sí, també hem de reconèixer els que van estar abans. Als qui van posar el cos quan fer-ho implicava perdre la feina, la família o fins i tot la vida. Als qui van conquerir drets que avui alguns gaudeixen mentre afirmen que ja no cal lluitar.
No ens tracteu d’ingènues. No ens subestimeu.
Sabem perfectament d’on venim i també sabem identificar qui ha estat al costat de les nostres reivindicacions i qui ha treballat per frenar-les.
Perquè la memòria també és política. I perquè la llibertat de què gaudim avui no va néixer de la indiferència, sinó de la lluita col·lectiva i de partits polítics que ens han acompanyat.
Convindria reflexionar-hi.
