Malgrat els importants avenços legislatius dels darrers anys, la inclusió de la diversitat LGTBIQ+ en l’àmbit educatiu continua sent una tasca pendent a Espanya. Una recent investigació, fruit de la col·laboració entre la Federació Estatal LGTBI+ i la Universitat de Salamanca, treu a la llum aquesta complexa realitat. El seu informe, titulat «Radiografia de l’educació en la diversitat LGTBI+«, ofereix una anàlisi exhaustiva sobre com s’està integrant la diversitat afectiu-sexual, de gènere, polítiques públiques inclusives a cada comunitat autònoma.
Aquest estudi adquireix una rellevància particular després de l’aprovació de la Llei 4/2023, la coneguda > prometia un marc normatiu sòlid per impulsar la inclusió a les aules. Tot i això, com el mateix informe adverteix amb claredat, la promulgació d’una llei no és, per si mateixa, garantia de la seva aplicació efectiva. De què serveix un marc legal si no es tradueix en mesures concretes, des de protocols antidiscriminació fins a la formació del professorat o campanyes de sensibilització adreçades a l’alumnat i les seves famílies? Aquí és on resideix el veritable desafiament i on les comunitats autònomes mostren un panorama desigual.
La bretxa entre el paper i la pràctica: Una realitat palpable
L’informe revela que, si bé la majoria de les comunitats autònomes compten amb lleis o protocols per protegir l’alumnat LGTBIQ+, la seva aplicació és, a la pràctica, molt dispar. Ens trobem amb una paradoxa: una societat que avança en reconeixement de drets, però on.
Les dades de l’Enquesta ‘Estat LGTBI+ 2025’ són reveladors quant al nivell educatiu assolit per les persones LGTBIQ+. Tot i que una gran majoria ha accedit a estudis universitaris (41,9%), i d’altres han completat Batxillerat o FP superior (25,09%) o secundària (23,71%), hi ha desigualtats preocupants dins del col·lectiu. Per exemple, gairebé un 6% de les persones no binàries no han acabat els estudis, i un 21% dels homes trans no van superar l’educació primària.
Com subratlla María Rodríguez, responsable d’investigació de la Federació Estatal LGTBI+, aquestes dades evidencien que «malgrat els avenços, persisteixen barreres educatives significatives per a certs grups dins del col·lectiu LGTBI+, especialment per a les persones trans i> binàries». Estem, com a societat, garantint les mateixes oportunitats educatives per a tots? És una pregunta que ens obliga a la reflexió profunda. Visibilitat, assetjament i el paper de les institucions educatives
La visibilitat a l’entorn educatiu continua sent un punt crític. Encara que més del 60% de les persones joves LGTBIQ+ se senten còmodes sent visibles amb les seves amistats properes, aquesta xifra cau dràsticament a un 25% a l’institut i un 21% a la universitat.
Què ens diuen aquests percentatges sobre l’ambient de seguretat i acceptació als nostres centres?
Més alarmant encara és l’impacte de la violència i l’assetjament. El 21,2% dels incidents d’odi i discriminació cap al col·lectiu LGTBIQ+ es produeixen a l’àmbit educatiu. A més, més de la meitat de les persones joves han patit assetjament, tracte vexatori o ciberassetjament durant l’educació secundària. «La família continua sent el principal detector d’aquestes situacions, mentre que les institucions educatives encara no responen de manera suficient», afegeix Paula Iglesias, presidenta de la Federació Estatal LGTBI+. Aquesta afirmació ens convida a qüestionar: Els nostres centres educatius estan equipats i sensibilitzats per detectar i actuar eficaçment davant d’aquestes agressions?
Un mapa autonòmic de llums i ombres
L’anàlisi territorial de l’informe mostra un panorama fragmentat i, de vegades, contradictori. Si el 2020 un estudi previ («Realitat de l’alumnat trans en el sistema educatiu«) situava comunitats com Aragó o Catalunya al capdavant en reconeixement de drets, i al capdavant en reconeixement de drets, i anys després l’escenari ha mutat.
Mentre algunes regions que abans estaven a la cua, com Castella-la Manxa, han experimentat avenços significatius, altres, com la Comunitat de Madrid o la Regió de Múrcia, han patit retrocessos en l’aplicació de les seves pròpies lleis<s0; Això sovint condicionat per discursos polítics que van en contra de la igualtat i la diversitat.
Aquesta disparitat territorial és un indicador clar que el progrés no només depèn de l’existència de marcs normatius, sinó de la voluntat política, la inversió de recursos i la capacitat real de cada comunitat autònoma<span style="font-weight: 400;" «Els marcs legals són necessaris, però insuficients. El que està en joc no és només tenir protocols escrits, sinó garantir que a cada centre educatiu l’alumnat LGTBIQ+ es pugui sentir segur, respectat i visible», adverteix Paula Iglesias.
L’informe també assenyala problemes comuns a nivell nacional, com ara la manca de formació sistemàtica del professorat, l’absència d’avaluació de resultats i una dependència excessiva d’iniciatives individuals o d’associacions. Els programes de sensibilització, encara que abundants, sovint són dispersos, generant experiències educatives molt diverses entre centres i comunitats.
“L’educació en diversitat no es pot quedar en bones intencions ni en documents. Necessitem que cada centre educatiu apliqui mesures concretes, que els equips docents estiguin preparats i que l’alumnat LGTBIQ+ se senti segur i acompanyat cada dia”, emfatitza Iglesias. «És imprescindible que les comunitats autònomes passin de la teoria a la pràctica i que hi hagi un seguiment real dels protocols, perquè sense avaluació no hi ha millora possible. La igualtat educativa requereix compromís institucional, recursos i responsabilitat compartida».
El camí cap a la igualtat educativa: Dels protocols a l’acció
Entre les recomanacions més urgents de l’estudi, s’insisteix en la necessitat de:
- Plans integrals d’educació inclusiva.
- Protocols clars i eficaços contra l’assetjament escolar.
- Programes de formació continuada per a docents i famílies.
Hem avançat molt en el terreny legislatiu, és cert. Però la veritable igualtat educativa només s’aconseguirà quan cada normativa es tradueixi en pràctiques efectives a cada aula, a cada pati, a cada campus universitari. Aquest informe no és només una radiografia; és una crida d’atenció, una urgència perquè passem dels protocols a l’acció real i, sobretot, avaluable. Estem realment disposats a assumir aquest compromís? El futur de l’educació en diversitat LGTBIQ+ en depèn.
