“No em vaig fer polític per agradar, sinó per canviar les coses”. Entrevista a Santiago Rivero, portaveu socialista de Polítiques LGTBIQ+ a Madrid

Publicidad

Santiago Rivero no esquiva les preguntes. Ni els titulars buits, ni les amenaces homòfobes, ni les contradiccions de fer política en un sistema que moltes vegades margina qui dissenteix. Xerrem amb ell sobre visibilitat, aliances reals, xarxes socials, activisme i futur. Una conversa amb el cor —i la mirada— posada en els que encara tenen por de ser visibles. Perquè, com ell mateix diu, el més normal és la diversitat.

Sento que val la pena cada dia, cada vegada que veig que segueix existint l’assetjament escolar, o que hi ha una víctima d’agressió, o que es perpetra una reculada en els nostres drets com a Madrid, sento que val la pena alçar la veu i denunciar el que està fent la bici creu amb superioritat davant nostre i nosaltres. El moment més dur va ser quan vaig rebre les amenaces de mort, vaig passar unes setmanes dures amb por al sortir al carrer, però no em va fer fer enrere ni un moment i em va donar al final més força per seguir lluitant.

No he dubtat mai. Jo crec que quan saps que el que estàs defensant és el que és correcte, no hi ha problema a alçar la veu i parlar amb contundència, sempre amb educació, però amb contundència.

Publicidad

Jo crec que un dels èxits de l’activisme LGTBIQ+ és haver sabut transformar les reivindicacions en drets i en lleis. Tot i així, hi ha un activisme que no és tan institucional i que és més alternatiu que crec que segueix sent molt necessari, tant a nivell teòric com a nivell pràctic. El qüestionament de la normativitat i del que és establert és el que ens fa avançar, potser no sempre tan ràpid com volem.

<img class="aligncenter size-full wp-image-2929" src="https://revistarainbow.com/wp-content/uploads/2025/05/santiago-rivero-entrevista-rainbow-6.jpg" alt="santiago river" 5 width=

Evidentment l’homofòbia travessa tota la societat, igual que el racisme i el masclisme. Les persones que estem travessades per una discriminació, de vegades, se’ns obliga a demostrar el doble que valem per exercir la tasca que fem. Des del PP m’han dit moltes vegades que només parlo del tema LGTBIQ+, però deu ser que no m’escolten. He estat portaveu de Turisme i Esport, d’Educació, de Digitalització i ara de Cultura, i he intentat fer una feina intensa a totes les àrees. El que no farem al meu partit és posar a parlar dels temes LGTBIQ+ a algú que no ho sigui quan tenim persones visibles, com fan ells, no sé si per vergonya o per complex.

Denunciant. Tenim lleis i els cossos i forces de seguretat de l’estat cada cop més formats en diversitat. Per això hem de fer ús dels nostres drets i denunciar els violents i els intolerants. Hi ha molta infradenúncia en matèria LGTBIQ+, i jo vull animar totes les persones que reben amenaces o assetjament a denunciar.

- Publicidad-

Molta, jo només pretenc aprofitar la posició de privilegi que tinc per visibilitzar temes que abans feia des de COGAM, però que tenia menys repercussió. Em sento orgullós i afortunat que, com dius, persones joves em nomenin com a referent. Però no deixo de ser una persona normal i corrent amb els problemes de qualsevol persona. No sóc ni millor ni pitjor per estar en política, ni tampoc exemple per a ningú. Crec que les persones que estem en política hem de ser autèntiques i no convertir-nos en una cosa que no som. Jo segueixo fent el mateix que feia abans d’entrar de diputat: segueixo sortint de festa amb els meus amics, prenent cafè als mateixos bars de sempre o viatjant pràcticament sempre amb transport públic. No entenc qui, quan entra en política, es converteix en una persona opaca i allunyada de la realitat o que canvia els seus hàbits, tret dels alts càrrecs que per tema de seguretat es veuen obligats a fer-ho.

Les aliances són fonamentals en la defensa dels drets humans. El col·lectiu LGTBIQ+ vam obtenir el matrimoni el 2005 gràcies a l’aliança amb el feminisme, amb els sindicats, amb els partits polítics d’esquerres i amb molts altres sectors de la societat. Però per teixir aliances hi ha d’haver voluntat, i també has d’estar disposat a cedir algunes qüestions. Has de ser dialogant i estar disposat a escoltar coses que no t’agraden. I últimament, a Madrid, sembla que només val la posició de la presidenta, que no accepta que ningú no el discuteixi ni el debati, i així ens va.

Crec que hi ha ocasió i temps per a totes dues. Evidentment en un món de titulars o vídeos de menys d’un minut, has de saber posar missatges potents en aquests formats, perquè la ultradreta hi és forta. I després, també has de fer pedagogia i explicar les coses, crec que hauríem de dedicar-li més temps a buscar informació real sobre les coses que a la gespa, perquè la desinformació està fent que molta gent estigui perdent la confiança en la democràcia, sobretot entre les persones joves.

Tant de bo d’aquí a 10 anys no faci falta l’activisme LGTBIQ+ perquè estiguem en un nivell d’igualtat real en què no es necessiti, però molt em temo que si no corregim l’educació, i fomentem el respecte a la diversitat, molt em te. Crec que l’activisme s’ha d’adaptar als temps, però és una consideració personal, respecte profundament els processos interns de les organitzacions i crec que han de ser elles les que afrontin aquest repte.

Jo sóc d’un poble petit de la serra de Huelva, i és veritat que pot semblar que pot ser més complicat, sobretot perquè et pots veure més sol en haver-hi menys persones LGTBIQ+. Cal reconèixer, però, que molts pobles a Espanya són molt respectuosos amb les persones LGTBIQ+, organitzen actes per l’Orgull i tenen programes per a les persones del col·lectiu. Com per exemple a Lozoyuela, a la Serra Nord de Madrid. El que té de bo aquesta època és que a través de les xarxes socials pots trobar persones com tu, que et poden ajudar en aquest procés (tot i que també cal tenir molta cura amb les xarxes, sobretot si ets menor). Així que els diria que si ho estan passant malament, que passarà i que quan passa, vius una vida meravellosa.

PREGUNTES RAINBOW

Pedro Zerolo. Va aconseguir convèncer tot un país que els drets per a les persones LGTBIQ+ ens faria millor país i més digne.

El que és normal és la diversitat.

Quan vaig sortir de l’armari plenament i em vaig treure molts complexos i homofòbia interioritzada que portava.

Com diu RuPaul, amb la capacitat que tenim de triar la nostra pròpia família.

Santiago no parla des de la distància, sinó des de l’experiència. El seu activisme no va començar en un escó, sinó als carrers, i això es nota en cada resposta: en la seva aposta per les aliances, en la defensa sense matisos dels drets LGTBIQ+ i en la seva manera d’habitar la política sense renunciar a ser qui és. “Quan passa, vius una vida meravellosa”, ens diu, mirant de cara al futur. I tant de bo, com ell somia, arribi un dia que ja no necessitem aquest tipus d’entrevistes per recordar que existim. Però mentrestant, les seguirem escrivint.