Què passa després del “feliços per sempre”? Aquesta és la pregunta que Casey McQuiston vol respondre amb la seqüela de Roig, blanc i sang blava, l’exitosa comèdia romàntica LGTBIQ+ que va arrasar a Prime Video i que aviat tindrà una segona part. Tot i que el llibre original no compta amb continuació, la història d’Alex i Henry tornarà a les nostres pantalles amb una nova entrega que ja està en marxa.
Un amor més enllà del confeti
A la primera pel·lícula vam veure Alex Claremont-Díaz, fill de la presidenta dels EUA, enamorar-se del príncep Henry del Regne Unit. El que va començar com una enemistat forçada es va transformar en un idil·li que va desencadenar tensions diplomàtiques, titulars de premsa i moltes emocions entre els que seguim la història des del sofà.
La pel·lícula acabava amb la parella fent pública la seva relació, el suport de les dues famílies i una mare reelegida a la Casa Blanca. Tot semblava encaixar. Però… i després? Com es viu un amor així quan ja no hi ha càmeres, ni votants, ni protocol?
Això és el que abordarà aquesta seqüela.
Relacions reals, amb el que és bo i el que és difícil
McQuiston ha explicat que el nou enfocament se centrarà en la vida en parella. No la idealitzada, sinó la real.
«El que podeu esperar és un indici de la vida d’Alex i Henry després que el confeti acabés de caure, i hagin d’avançar en un Yahoo’s Queer Voices.
No tot serà glamour ni escenes perfectes. La pel·lícula s’endinsarà en com dues persones —amb vides i responsabilitats molt diferents— intenten construir una mica durador.
Pressions externes. Expectatives familiars. Plans de futur que potser no coincideixen. Somnis que tiren en adreces diferents. McQuiston ha volgut mostrar aquesta part de les relacions que de vegades s’evita a les comèdies romàntiques, però que hi és, especialment per als que viuen el seu amor sota la lupa pública.
Què podem esperar?
Encara que no hi ha data d’estrena confirmada, saber que McQuiston està darrere del guió és una garantia que la història no perdrà la seva essència. I, potser, aquesta segona part aconsegueix una cosa encara més potent: recordar-nos que l’amor no s’acaba amb el petó final, sinó que comença just després.
Serà aquesta seqüela un pas més cap a una representació més rica i completa de l’amor LGTBIQ+ a la ficció? Potser sí. O potser no. Però l’important és que, si més no aquesta vegada, s’està comptant des de dins, amb veus pròpies, amb matisos.
I això ja és motiu per celebrar.
