A hores d’ara del partit, no sorprèn que certs discursos polítics intentin rebaixar —o directament esborrar— l’existència de la comunitat LGTBIQ+. Però quan aquestes paraules arriben des d’un líder com Santiago Abascal, no podem mirar cap a un altre costat. Aquesta vegada, les declaracions no només han estat desafortunades: han estat perilloses. Per això, COGAM i AEGAL han decidit no callar. I aquí estem per sumar veu, no per fer soroll, sinó per posar sobre la taula una cosa molt senzilla: la veritat.
“Ja teniu els mateixos drets”
És un d’aquests arguments que, a primera vista, sona just. Però només cal gratar una mica perquè caigui pel seu propi pes. Sí, hi ha lleis que protegeixen les persones LGTBIQ+. Però, i si la llei no s’aplica? I si no arriba a qui més la necessita?
El 2024 es van registrar més de 450 delictes d’odi per orientació sexual o identitat de gènere a Espanya. Aquests delictes no es cometen al buit: neixen d’un clima que normalitza el menyspreu i l’exclusió. Un clima on la igualtat és només una promesa escrita en paper. Perquè tenir drets no és el mateix que poder exercir-los sense por.
“L’Orgull molesta”
Molesta, a qui? Als qui no suporten veure que la diversitat existeix i se celebra? Perquè allò que de veritat molesta no és l’Orgull, sinó allò que representa: visibilitat, memòria, resistència.
Madrid acull cada any un dels Orgulls més grans del món. I lluny de ser una “molèstia”, és un motor econòmic, cultural i humà per a la ciutat. Apartar-ho del centre no és una qüestió logística: és simbòlica. És un intent de tornar-nos a l’armari. I això no passarà.
“Unions civils sí, matrimoni no”
Tornar a aquesta conversa el 2025 és com retrocedir en el temps. El matrimoni igualitari no és un caprici: va ser, i segueix sent, una conquesta. Negar-nos la paraula “matrimoni” és negar la nostra humanitat. És a dir, que les nostres famílies valen menys. Que el nostre amor s’ha de conformar amb l’ombra del que els altres gaudeixen a plena llum.
La igualtat no admet adjectius. O és igualtat, o no ho és.
“Molts gais acabaran votant Vox”
Aquí l’estratègia és clara: dividir per vèncer. Però el col·lectiu LGTBIQ+ no és un bloc monolític ni un objecte de propaganda. Dir que moltes persones queer acabaran votant a qui nega la seva existència és, com a mínim, manipulador.
No es pot demanar respecte mentre se sembra odi. I per descomptat, no es pot representar qui no es vol veure.
“Cal protegir els menors”
Totalment d’acord. Però protegir no vol dir silenciar, amagar, negar. La infància LGTBIQ+ existeix. I necessita referents, espais segurs, una escola que no els toqui l’esquena. Invisibilitzar-los no els fa més forts. Els fa més vulnerables.
Educar en diversitat salva vides. El silenci, no.
Què hi ha darrere del discurs?
Una de les estratègies més habituals de la ultradreta és disfressar la intolerància de sentit comú. S’enarboren paraules com “llibertat”, “família” o “protecció” per justificar l’exclusió. Però, llibertat per a qui? Família sota quin model? Protecció de què i de qui?
Quan des del poder s’emeten missatges com aquests, el dany no és només simbòlic. Es legitima l’assetjament escolar. Es valida el discurs dels que agredeixen. Es desmantellen anys de feina per la igualtat real.
La resposta: ferma, documentada i esperançadora
Des de COGAM i AEGAL no han entrat al fang. Han respost amb dades. Amb fets. Amb una postura clara i serena. Han recordat que encara hi ha moltes persones trans desocupació. Que moltes persones grans LGTBIQ+ segueixen sense poder viure la seva veritat. Que els delictes d¿odi no han deixat d¿augmentar.
I ho han fet sense victimisme. Amb dignitat. Recordant que la diversitat no divideix sinó que enriqueix. Que el futur es construeix des del respecte, no des de la por.
Pot un discurs polític fer mal?
Sí. Perquè les paraules no són innocents. I quan vénen des del púlpit del poder, es converteixen en armes. Quin missatge rep una nena lesbiana quan escolta a la tele que la seva existència molesta? Com se sent un noi trans en saber que el seu dret a existir està en dubte pels que fan les lleis?
El problema no és només Abascal. El problema és el silenci que l’acompanya. El problema és normalitzar la violència verbal. El problema és mirar cap a una altra banda quan se sembra odi amb corbata i micròfon.
No tenim totes les respostes. Però sí que sabem això: cada vegada que algú qüestiona els nostres drets, hem de respondre amb més força, més visibilitat, més amor. No per venjança, sinó per justícia. Perquè viure sense por no hauria de ser un privilegi, sinó un dret per a tothom.
Fins quan es permetran discursos d’odi en horari de màxima audiència, emparats per sigles polítiques, sense conseqüències legals ni socials?
No n’hi ha prou amb indignar-se. Cal actuar. Des dels mitjans, des de les aules, des dels carrers. Cal votar. Cal educar. Cal explicar les nostres històries. Perquè si alguna cosa n’hem après, és que la visibilitat transforma. I que l’única manera de vèncer l’odi és continuar vivint amb orgull, amb veritat i amb dignitat.
