El 8 d’agost de 2025, el mitjà Públic va publicar una notícia que ha encès el debat dins i fora del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE): la comissió federal els seus càrrecs electes i orgànics afegir la Q+ a les sigles LGTBI quan parlin en nom del partit.
Una decisió que, encara que sembli només una qüestió de lletres, desperta preguntes molt més profundes: què significa deixar fora el queer?, qui decideix quines identitats mereixen visibilitat?
Què significa la Q i per què importa
Dins del paraigua de les sigles LGTBIQ+, la Q representa ho queer, un terme que a l’origen va ser un insult en anglès (“estrany”, “rar”), però que l’activisme va recuperar amb orgull per resignificar-lo. Avui, allò queer engloba identitats i expressions de gènere i sexualitat no normatives que no se senten còmodes dins d’etiquetes tancades.
En altres paraules, el queer no és un calaix desastre: és un espai de resistència, un lloc on hi caben les persones que transiten, qüestionen o trenquen les categories establertes. Aquí entren els qui no s’identifiquen amb els gèneres binaris, els qui viuen la seva orientació de manera fluida, o els que entenen que la seva identitat no necessita ser validada per etiquetes tradicionals.
Treure la Q del discurs institucional no només és simbòlicament dolorós, també té conseqüències reals: si no es nomena, no existeix. I si no n’hi ha, s’invisibilitza.
La invisibilització no és innocent
En política, les paraules importen. Les sigles importen. I les absències, encara més.
La decisió del PSOE arriba en un context en què el reconeixement de les persones queer segueix sent un front obert: des de lleis que no contemplen realitats no binàries, fins a discursos que redueixen la diversitat a una “estima a qui vulguis” que deixa fora qüestions de gènere, expressió i identitat.
Per a la comunitat LGTBIQ+, aquesta decisió sona com un pas enrere. No pas perquè un partit polític sigui el garant de les nostres identitats —això ho defensem nosaltres mateixes—, sinó perquè la institucionalitat té un altaveu que influeix en l’imaginari col·lectiu. Si aquest altaveu decideix no pronunciar el queer, envia un missatge: “això no és rellevant”.
El paraigua queer: més ampli del que creus
Sota el terme queer trobem una pluralitat que no sempre és compresa. És un concepte que abraça l’ambigüitat, que celebra la fluïdesa i que rebutja que tot hagi de tenir una definició rígida.
Alguns exemples de persones que es poden identificar com queer:
- Els qui se senten còmodes en la indefinició del seu gènere o sexualitat.
- Els qui combinen elements de diferents identitats i expressions.
- Els qui no encaixen en etiquetes com gai, lesbiana, bisexual o trans, però sí que formen part de la diversitat sexual i de gènere.
- Els qui viuen la seva identitat de forma canviant al llarg del temps.
El queer no és una moda ni una invenció recent: és una resposta política i vital als sistemes que pretenen encasellar les persones en categories fixes.
Una lletra que molesta alguns
Per què la Q incomoda tant? En part perquè qüestiona la idea que tot ha d’estar definit, classificat i validat per una autoritat. El queer parla de autodeterminació radical, i això no encaixa bé amb certs discursos polítics que prefereixen la diversitat “ordenada” i “comprensible” per al gran públic.
A més, la Q recorda que el col·lectiu no és homogeni, que no tot és arcoiris, matrimoni igualitari i fotos en xarxes. També hi ha persones als marges, i aquestes persones tenen dret a ser visibles.
Perspectives crítiques i preguntes obertes
És cert que, des d’una òptica interna, un partit pot decidir unificar la seva comunicació per evitar “confusió” o “missatges no consensuats”. També és cert que les sigles LGTBI estan més esteses i reconegudes socialment que no pas LGTBIQ+. Però aquí la qüestió és: la comoditat comunicativa ha d’estar per sobre de la visibilitat?
I una pregunta més incòmoda: quines altres identitats podrien quedar fora demà amb el mateix argument?
El pes simbòlic de la decisió
No es tracta només de política partidista. La Q és una reivindicació que ha costat dècades de lluita i orgull. Esborrar-la d’un discurs institucional és esborrar la memòria d’activistes, artistes, pensadors i persones anònimes que han fet del terme un refugi per als que no encaixen en cap altra etiqueta.
La història demostra que el que no s’anomena, no es protegeix. I en un moment en què els discursos antidiversitat creixen a diferents països, cedir terreny simbòlic pot obrir la porta a retrocessos més greus.
Una lletra que val més que el pes tipogràfic
La Q no és una moda ni un caprici. És un recordatori que la lluita pels drets LGTBIQ+ és també una lluita contra les etiquetes que ens empresonen. Treure-la és, per a molts, un intent d’encaixar la diversitat en motlles còmodes per a qui ostenta el poder.
Potser la pregunta que ens hauríem de fer és: si la Q incomoda, no serà precisament perquè és necessària?
