A l’era digital, la llibertat d’informació ha esdevingut un pilar fonamental de les nostres societats. Tot i això, en certs racons del món, el simple acte de buscar a internet pot ser un delicte greu. Rússia, sota el jou d’un govern cada cop més autoritari, ha implementat una sèrie de mesures que han transformat la xarxa en un camp minat per als seus ciutadans. Què vol dir viure en un país on la curiositat digital és castigada?
Un entramat legal ambigu i perillós
Des de l’1 de setembre, una nova llei ha entrat en vigor a Rússia, establint un delicte inèdit: «buscar material manifestament extremista i accedir-hi». Tot i que inicialment les multes rondaven els 5.000 rubles (uns 53 euros), la història ens ensenya que aquest tipus de normatives solen endurir-se amb el temps. El problema principal rau en la vaguetat de la seva redacció, un tret deliberat que permet a les forces de seguretat aplicar-la de manera arbitrària.
Actualment, el govern rus ha declarat extremistes més de 5.500 articles i organitzacions. La llista és alarmant i heterogènia: des del «moviment internacional LGTB», que aglutina tota la comunitat LGTBIQ+, fins a l’organització de l’opositor Alekséi Navalni o Greenpeace. Fins i tot les xarxes socials més populars, com Instagram i Facebook, estan al punt de mira i són considerades «extremistes». Imagines un món on les teves plataformes de comunicació habituals són il·legals?
La VPN com a arma de doble tall i l’espionatge governamental
Artiom Sheikin, un dels promotors d’aquesta llei, ha assegurat que l’accés a aquestes plataformes mitjançant una VPN no serà castigat. Tot i això, la realitat és més complexa. Com ha assenyalat Anísimov, hi ha dues interpretacions de la llei: una es limita a articles concrets, mentre que l’altra s’estén a qualsevol contingut que «promogui o justifiqui l’activitat extremista». Aquesta ambigüitat obre la porta a un ús discrecional per part de les autoritats.
Segons OVD-Info, aquesta llei és un exemple perfecte de la legislació repressiva russa. Tot i que no s’aplica massivament, s’utilitza en casos puntuals amb una severitat que cerca intimidar la resta de la població. La prohibició de divulgar serveis VPN no aprovats per Roskomnadzor, l’organisme de vigilància d’Internet, agreuja la situació. Ara, l’ús de VPNs proscrites es considera un agreujant a les condemnes, dificultant encara més la navegació anònima.
El govern rus no sols persegueix, sinó que també espia. Les operadores de telecomunicacions i les plataformes de serveis russes estan obligades a proporcionar a les forces de seguretat accés a les cerques dels seus ciutadans. Google Rússia i Yandex ja han estat sancionades per negar-se a col·laborar amb l’FSB en aquest sentit. Des d’aquest estiu, les trucades de WhatsApp i Telegram estan bloquejades, i ara, tots els dispositius han de tenir instal·lat Max, el servei de missatgeria promogut pel govern. Això atorga al Kremlin accés total a contactes i documents, convertint cada dispositiu en una eina potencial de vigilància.
L’educació com a eina d’adoctrinament
La repressió no es limita a làmbit digital. El nou curs escolar ha comportat restriccions en l’educació. S’han reduït les hores lectives d’idiomes estrangers per donar prioritat als continguts sobre la invasió d’Ucraïna i les suposades «glòries militars». L’assignatura «Conversa sobre l’important» s’ha estès fins i tot a les escoles bressol, on s’ensenya a «morir per la pàtria» i s’enalteixen els «valors tradicionals» que Putin diu defensar davant la «decadència» d’Occident.
Aquesta situació ens convida a reflexionar: Fins a quin punt un govern pot controlar el pensament i la informació de la seva ciutadania? Quin paper juga leducació en la perpetuació dun règim autoritari? La lluita per la llibertat d’expressió i l’accés a la informació continua sent un desafiament global, i Rússia és un exemple clar de les batalles que encara queden per lliurar.
