Què passa quan els qui fugen per ser els qui són topen amb un sistema que no sap com escoltar-los?
La Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR) ha posat el focus en aquesta pregunta amb el seu informe «La protecció internacional per a persones LGTBI: l’accés al dret a la protecció internacional per motius d’orientació sexual i identitat de gènere».
En ell, CEAR llança una advertència clara: el sistema espanyol de <a href="https://revistarainbow.com/solicitud-de-asilo-para-persones-lgtbiq" invisibilitzen i vulneren els drets del col·lectiu LGTBIQ+. Des dels informes de país d’origen fins a les entrevistes personals, la realitat és que moltes persones sol·licitants enfronten obstacles que van més enllà del que és burocràtic. Són barreres estructurals, culturals i sovint profundament emocionals.
Relats que pesen més que els fets
Per aconseguir protecció internacional a Espanya, les persones LGTBIQ+ han de demostrar que pateixen un temor real de persecució al seu país d’origen. I aquí comença el problema:
Com proves alguna cosa que et van obligar a amagar tota la teva vida?
El procediment es basa en gran part en el “relat personal”. S’espera que la persona sol·licitant narri la seva història amb coherència, detall i emoció. Però això no sempre és possible. El trauma, la por o la manca de referents poden provocar bloquejos, contradiccions o silencis que no signifiquen mentida, sinó supervivència.
A més, hi ha contextos on explicar aquesta història és gairebé impossible. Per exemple, a fronteres com l’Aeroport de Barajas, on el tràmit es resol en només quatre dies. De debò dóna temps a construir confiança, processar pors i explicar amb claredat per què es tem tornar a casa?
Invisibilitat, estereotips i manca de proves
Una de les crítiques més fortes de l’informe apunta a la manca de sensibilitat en l’avaluació de la credibilitat. N’hi ha que queden fora del sistema simplement perquè no encaixen en la idea que certes autoritats tenen del que “hauria de ser” una persona LGTBIQ+.
Es qüestiona, per exemple, els qui han tingut relacions heterosexuals o han estat forçades a casar-se. Sovint s’ignoren realitats interseccionals, com les que viuen les dones lesbianes, les persones trans o bisexuals, o les que no s’identifiquen amb una categoria binària.
Tampoc ajuden els anomenats informes de país d’origen (COI), usats per justificar moltes decisions. Aquests documents solen centrar-se només en homes homosexuals, deixant fora les violències específiques que pateixen altres cossos i identitats. I compte, que l’absència de dades no equival a l’absència de persecució. Simplement és una mostra més de la invisibilització.
Què proposa CEAR?
Davant d’aquesta realitat, l’informe no es queda només a la crítica. Ofereix també propostes concretes:
- Formació obligatòria en diversitat sexual i de gènere per al personal que fa les entrevistes.
- Espais segurs i confidencials que respectin la identitat de la persona sol·licitant.
- Menys preguntes invasives. Més humanitat.
- Un enfocament interseccional i cultural a l’avaluació de cada cas.
- Reforç de l’acompanyament legal, amb especial atenció a les persones més vulnerables.
Tot això amb un objectiu clar: que demanar asil no sigui una segona violència per a qui ja ha sobreviscut a la primera.
És suficient?
Ara bé, també convé mirar l’altra banda del mirall. Alguns sectors crítics assenyalen que aquesta atenció específica a la població LGTBIQ+ podria provocar desigualtats dins del sistema d’asil mateix. Altres adverteixen del risc que l’enfocament emocional del relat acabi reforçant una lògica d’espectacle del patiment, en lloc de promoure una anàlisi més estructural de la persecució.
A més, com es garanteix que aquestes recomanacions no es quedin només en el paper? Hi ha realment voluntat política i recursos suficients per reformar el sistema des de dins? Els dubtes són sobre la taula.
Una oportunitat per canviar el rumb
L’informe de CEAR no ofereix solucions màgiques, però sí que obre una via per repensar el model de protecció internacional en clau de drets humans. Si volem ser un país que acull des de l‟empatia, l‟escolta i la diversitat, el sistema d‟asil ha de transformar-se.
I tu, què en penses? Creus que Espanya està preparada per oferir un refugi segur i digne a les persones LGTBIQ+?
