Un lloc que hauria de ser segur
En teoria, l’escola hauria de ser un espai segur. Un entorn on tots —sense importar la seva orientació sexual, identitat de gènere o expressió— puguin aprendre, créixer i sentir-se lliures. A la pràctica, per a molts estudiants LGTBIQ+, l’aula és justament el contrari: un camp de batalla silenciós on cada mirada, burla o empenta deixa marca.
L’assetjament escolar per LGTBIQ+fòbia no és una cosa nova, però segueix sent una mica silenciada. En molts casos, ni tan sols es nomena. Es camufla sota l’etiqueta de “coses de nens” o es minimitza amb frases tipus “només era una broma”. Però no és broma que els adolescents LGTBIQ+ presentin taxes més altes d’ansietat, depressió o abandonament escolar. I no és anecdòtic que molts s’ho pensin dues vegades abans de ser elles mateixes a classe.
Dades que no haurien d’existir
Segons l’informe més recent de la Federació Estatal LGTBI+, 6 de cada 10 menors del col·lectiu han patit assetjament escolar relacionat amb la seva identitat o orientació. Això són molts passadissos, molts esbarjos, moltes aules que fallen.
Les formes de l’assetjament canvien: insults, aïllament, ciberbullying, agressions físiques. De vegades són comentaris del professorat que reforcen estereotips. D’altres, mirades còmplices que miren cap a una altra banda. I encara que s’han fet avenços legals –com la Llei 4/2023 per a la igualtat LGTBIQ+–, el canvi cultural dins dels centres encara va lent.
No tot el professorat sap com actuar. No tots els protocols funcionen. I no tots els estudiants se senten amb confiança per denunciar.
Com es perpetua la por?
Una de les claus és al silenci. La majoria de joves LGTBIQ+ que pateixen assetjament no ho expliquen a casa ni al professorat. De vegades per por de no ser cregudes, d’altres per no haver sortit de l’armari. Fins i tot n’hi ha que ni tan sols s’han nomenat a si mateixes, però ja reben violència per com caminen, per la seva manera de parlar o per tenir ploma.
El missatge és clar: no cal “ser” alguna cosa per ser castigade per sortir de la norma. Només cal semblar-ho. I això, en plena adolescència, quan la identitat s’està construint, pot fer mal el triple.
I el professorat? On és?
Aquí no es tracta d’assenyalar ningú amb el dit, però sí de dir el que passa. Hi ha docents compromesos, sensibles, que donen la cara i transformen la seva aula en un espai de llibertat. I hi ha altres que encara prefereixen no ficar-se, perquè “són temes delicats”. El problema és que, en no posicionar-se, el sistema sí que ho fa: es posiciona del costat de qui agredeix.
La formació en diversitat afectivosexual i de gènere continua sent opcional en moltes comunitats. I encara que els protocols existeixen, moltes vegades s’apliquen tard, malament o mai. Estem formant el professorat per gestionar aquestes realitats? O continuem pretenent que “l’educació és neutral”?
Què es pot fer?
Encara que el panorama pugui semblar desolador, hi ha passos concrets que es poden fer. I alguns ja s’estan donant. Aquí en van alguns exemples que poden marcar la diferència:
-
Formació obligatòria en diversitat LGTBIQ+ per a tot el personal educatiu.
-
Protocols d’actuació clars i visibles, no només arxivats en un document.
-
Espais segurs dins del centre, com ara grups de suport o tutories amb enfocament inclusiu.
-
Incloure referents LGTBIQ+ al currículum escolar, no només durant el mes de l’Orgull.
-
Implicar les famílies, especialment a les primeres etapes educatives, per prevenir discursos d’odi des de casa.
No cal que cada profe sigui activista, però sí que sàpiga mirar amb perspectiva. Perquè la neutralitat, quan es tracta de drets humans, no és una opció.
El que ningú vol explicar
Hi ha un tema que sovint s’evita: el suïcidi adolescent. Les dades fan mal, però també són necessàries. Les persones joves LGTBIQ+ tenen entre 4 i 5 vegades més risc d’intent de suïcidi que els seus companys cishetero. No pas per la seva identitat, sinó per com la societat la tracta.
El sistema educatiu, quan no actua, no només perpetua l’assetjament: de vegades, també perpetua l’abandó emocional. I ací, la diferència entre intervenir o no pot ser qüestió de vida o mort.
Està funcionant la llei?
Des de l’aprovació de la Llei 4/2023, s’estableixen mesures específiques contra l’assetjament per LGTBIQ+fòbia a l’àmbit educatiu. La llei diu el que és correcte. El paper està bé. Però la realitat encara no l’acompanya del tot.
Moltes comunitats autònomes tenen normatives pròpies més avançades, mentre que altres gairebé no han començat a implementar-les. Això genera desigualtats que afecten directament els alumnes. Què passa si vius a una regió on la teva identitat no es protegeix igual? És just que el teu dret a no ser agredit depengui del codi postal?
Una visió crítica necessària
També hi ha veus crítiques que assenyalen els límits d’aquesta estratègia. Serveix d’alguna cosa omplir les escoles de cartells arc de Sant Martí si no es treballa la inclusió de forma transversal? Fins a quin punt estem incloent estudiants no binaris, intersexuals o amb identitats menys visibilitzades? No correm el risc de fer de la diversitat un “tema” més en comptes d’una mirada integral que tot travessi?
Fins i tot dins del col·lectiu, hi ha debats pendents sobre quins cossos, quines veus i quines experiències es prioritzen en el discurs educatiu. La diversitat no és només una bandera, és un procés complex, viu, de vegades incòmode. I justament per això, tan necessari.
Somiar amb una aula diferent
Imaginar una escola sense LGTBIQ+fòbia no és una utopia, és un objectiu realista i urgent. Però no arribarà sola. Requereix voluntat, recursos, formació i ganes descoltar. De debò.
Perquè no es tracta només de protegir qui ja ha estat agredit, sinó de prevenir que ho sigui. De construir espais on cada persona pugui ser qui és sense por. On el que és estrany no sigui ser diferent, sinó rebutjar la diferència.
Potser encara no sapiguem com arribar a aquest lloc. Però saber que no hi som, ja és un bon punt de partida.
