Estem entrant en un nou escenari polític i electoral en què ja no només es discuteixen programes, governs o models econòmics. S’està posant en qüestió alguna cosa molt més profunda: quin tipus de societat volem construir i quin lloc ocuparan en ella aquells que històricament hem hagut de lluitar per ser reconeguts. I aquí el col·lectiu LGTBI té molt a perdre.
No estem davant d’una discussió abstracta. Els drets que avui considerem conquerits poden deixar de donar-se per descomptats quan les forces polítiques que qüestionen les polítiques d’igualtat aconsegueixen transformar les nostres identitats en un camp permanent de batalla cultural.
Les dades haurien d’obligar-nos a prestar atenció. El 2026, Espanya ha assolit per primera vegada el primer lloc del Rainbow Map d’ILGA-Europe, que compara les lleis i polítiques LGTBI de 49 països europeus. Però l’organització mateixa adverteix que aquest avanç legislatiu conviu amb una realitat molt més complexa i amb una creixent utilització política de les persones LGTBI com a instrument de confrontació.
La pregunta, per tant, no hauria de ser únicament quins drets hem conquerit. La pregunta és: què societat està intentant construir-se al voltant de nosaltres?
La disforia de classe
Hi ha una contradicció que cada vegada em preocupa més: persones treballadores defensant models econòmics, polítics i culturals que poden acabar perjudicant les seves pròpies condicions de vida.
És el que podríem anomenar una forma de disforia de classe: persones que viuen objectivament dins d’una determinada realitat socioeconòmica, però que han interioritzat la identitat, els valors i les aspiracions de qui estan molt lluny de compartir les seves condicions materials. El capitalisme ha demostrat una enorme capacitat per convertir l’aspiració individual en identitat. Ja no necessites pertànyer a una elite per imaginar-te com a part d’ella.
N’hi ha prou amb consumir els seus símbols, seguir els seus referents, reproduir els seus discursos i creure que, algun dia, tu també formaràs part d’aquest món.
Les xarxes socials han accelerat aquest fenomen. L’algoritme no necessàriament et connecta amb qui comparteix les teves condicions de vida; moltes vegades et connecta amb allò que aspira a ser.
I aquí apareix un dels grans problemes polítics del nostre temps: la substitució de la consciència col·lectiva per una identitat individual construïda a partir del consum, l’aparença i l’aspiració.
És més còmode sentir-se excepcional que reconèixer-se com a part d’una majoria que comparteix problemes.
És més còmode pensar que un està destinat a ascendir que preguntar-se per què tanta gent està sent expulsada de l’habitatge, precaritzada laboralment o privada d’oportunitats. I, sobretot, és més còmode pertànyer que qüestionar.
Quan la identitat es separa de les condicions materials
Aquí arribem a una qüestió especialment important per a les persones LGTBI. Durant dècades hem après que la nostra identitat era el centre de la nostra lluita. I ho és. Però la nostra identitat no existeix en el buit.
No és el mateix ser gai tenint un habitatge en propietat que viure de lloguer amb un salari precari. No és el mateix ser una persona trans amb estabilitat econòmica que enfrontar-se a la precarietat laboral. No és el mateix envellir sent LGTBI acompanyat per una xarxa familiar i social que fer-ho en solitud. No és el mateix ser migrant LGTBI que tenir ciutadania, recursos i una xarxa de suport.
L’orientació sexual, la identitat de gènere i les condicions materials es creuen constantment. Per això potser necessitem recuperar una idea que mai no hauríem d’haver abandonat: la lluita per la igualtat també és una lluita de classe.
No per substituir la identitat per la classe. Sinó per entendre que ambdues estan connectades.
Perquè mai no vam ser completament inclosos
Les persones LGTBI coneixem perfectament el que significa estar fora dels espais de poder. Durant dècades hem estat tolerats abans que acceptats, utilitzats abans que escoltats i incorporats a determinats espais quan resultàvem útils. La nostra història demostra que la inclusió mai no va ser automàtica.
El sistema heteropatriarcal va determinar durant molt de temps què podíem ser, on podíem estar, com havíem de comportar-nos i fins a quin punt la nostra existència podia fer-se visible. Per això resulta especialment perillós que ara algunes persones LGTBI confonguin llibertat amb la simple possibilitat individual de consumir, ascendir o pertànyer.
La llibertat no pot consistir únicament en poder triar quina samarreta comprar, quin restaurant freqüentar o quin influencer seguir. La llibertat també consisteix a poder viure sense por, tenir un habitatge, accedir a una feina digna, envellir acompanyat, formar una família, rebre atenció sanitària, practicar esport sense discriminació i participar plenament en la societat.
La pròpia Llei 4/2023 reconeix aquesta dimensió àmplia dels drets LGTBI i estableix mesures en àmbits com l’ocupació, l’habitatge, l’educació, la salut, l’esport, la cultura, la família i la protecció davant la discriminació. Per això reduir la nostra lluita exclusivament a determinades batalles culturals seria un error.
L’ultradreta ha entès alguna cosa que nosaltres a vegades oblidem
Les forces polítiques d’extrema dreta han comprès que les identitats poden convertir-se en una eina extraordinàriament eficaç de mobilització.
La persona trans. La persona migrant. La feminista. La persona LGTBI. L’estranger. El diferent. El «altre».
L’estratègia consisteix a convertir determinats col·lectius en símbols de problemes molt més amplis i utilitzar-los com a explicació senzilla d’una realitat complexa.
ILGA-Europe porta diversos anys documentant precisament aquesta tendència: la instrumentalització de les persones LGTBI, la desinformació, el discurs d’odi i els atacs contra organitzacions de drets humans apareixen cada vegada més connectats amb processos de deteriorament democràtic. I aquí hem de ser especialment intel·ligents.
Perquè quan aconseguim que una persona treballadora cregui que el seu principal problema és una altra persona treballadora que és trans, migrant o gai, hem aconseguit exactament el que qualsevol estructura de poder necessita: que qui comparteix problemes materials deixi de reconèixer-se com a aliats. Que els de baix s’enfrontin entre ells.
La batalla també serà cultural, però no només cultural
Per això crec que necessitem canviar la forma de plantejar aquesta batalla. No podem abandonar les nostres identitats. No podem renunciar a les nostres reivindicacions. No podem acceptar ni un retrocés en els nostres drets.
Però tampoc podem permetre que la nostra identitat sigui utilitzada per tancar-nos en una bombolla política, social o econòmica. Necessitem parlar de drets LGTBI i habitatge. De drets LGTBI i treball. De drets LGTBI i pobresa. De drets LGTBI i educació. De drets LGTBI i salut mental. De drets LGTBI i esport. De drets LGTBI i migració. De drets LGTBI i vellesa.
Perquè una persona LGTBI no deixa de ser treballadora, precària, estudiant, pensionista, migrant, veïna o veí d’un barri. Som totes aquestes coses al mateix temps. I aquí està precisament la nostra força.
El 29 de novembre no hauria de ser només una data electoral
Per això les properes eleccions han de ser també una oportunitat per preguntar-nos quina societat volem construir. No només qui governa. No només qui guanya o qui perd. Sinó quins drets estem disposats a defensar, quin model social volem preservar i quin paper volem que ocupin les persones LGTBI dins d’aquesta societat.
Perquè els drets conquerits no són eterns pel simple fet d’estar escrits en una llei. Necessiten institucions que els protegeixin. Organitzacions que els defensin. Ciutadania que els conegui.
I persones disposades a no fer un pas enrere quan tornin a convertir-se en objecte de disputa política. Però també necessitem alguna cosa més difícil: capacitat per qüestionar-nos a nosaltres mateixos. Qüestionar el nostre individualisme. Qüestionar el nostre aspiracionisme. Qüestionar la desinformació. Qüestionar els discursos que ens enfronten entre nosaltres.
I qüestionar fins i tot qui, compartint la nostra identitat, acaben defensant models que poden perjudicar les condicions materials de qui formen part de la nostra pròpia comunitat.
Perquè pertànyer a una comunitat no hauria de significar deixar de pensar. Al contrari.
Hauria de significar conèixer la nostra història, reconèixer les nostres contradiccions i entendre que ningú es llibera completament mentre altres segueixen quedant-se enrere.
La batalla que ve no serà únicament per la identitat. Serà pel model de societat. I les persones LGTBI estarem dins d’aquesta batalla, vulguem o no. La qüestió és si serem capaços d’entendre que la nostra llibertat individual necessita una societat que garanteixi la llibertat col·lectiva.
Aquest, potser, sigui el veritable repte del 29 de novembre.
