Hi ha un moment que no apareix en els crèdits de cap pel·lícula: quan acaba la funció i una sala sencera roman en silenci. Quan algú plora. Quan entenem que el que acabem de veure no es queda a la pantalla.
Això em va passar amb La bola negra.
I potser la primera crítica que mereix aquesta pel·lícula sigui senzilla: és una pel·lícula necessària.
Necessària per pensar, per sentir i per recordar.
Els Javis converteixen l’univers de Federico García Lorca en una producció d’enorme dimensió, visualment ambiciosa i profundament cuidada. Hi ha una posada en escena que desllueix, una reconstrucció d’època que transporta i una fotografia que converteix cada espai en part del relat. Però darrere d’aquesta espectacularitat mai desapareix l’essencial: les persones i les seves històries.
I aquí apareix Lorca. No només el poeta que tots vam aprendre a nomenar, sinó l’home, el seu desig, els seus silencis i l’Espanya en què va haver de viure. Acostar-se a Lorca des d’aquesta mirada permet descobrir una altra dimensió d’una figura fonamental de la nostra cultura i, al mateix temps, tornar a mirar una part de la història espanyola travessada per la censura, la persecució i la por.
La pel·lícula ho fa amb una sensibilitat que evita convertir la memòria en una peça de museu.
I les actuacions sostenen aquest viatge. Hi ha interpretacions d’enorme intensitat, capaces de transmetre allò que moltes vegades no es diu: una mirada, un silenci, una espera, la por a ser descobert. L’emoció no està només en els grans moments; està també en aquests petits gestos que fan que els personatges semblin persones abans que personatges.
Però La bola negra no parla únicament del passat.
Parla de nosaltres.
Perquè els drets LGTBIQ+ que avui podem exercir no van aparèixer del no-res. Darrere de cada conqueriment hi ha persones que van haver de amagar-se, resistir, perdre vincles o esperar durant dècades per poder viure amb més llibertat.
Els drets tenen memòria.
I aquesta memòria ens porta també cap a una pregunta incòmoda: què passa amb aquells que avui arriben a la vellesa després d’haver viscut bona part de la seva vida havent de ocultar-se?
La vellesa LGTBIQ+ continua sent una conversa pendent. Què significa necessitar cures després d’haver après durant dècades a protegir la nostra identitat? Podem parlar de la nostra parella? Conservem les nostres xarxes, les nostres històries, les nostres famílies elegides?
La bola negra mira cap enrere, però aconsegueix que pensem cap endavant.
Potser per això una sala sencera acaba plorant.
Plorem per Lorca. Per aquells que van estar abans. Per aquells que no van poder viure com volien. Per aquells que van lluitar perquè altres poguéssim fer-ho.
Però també perquè sabem que encara hi ha històries que necessiten ser explicades.
Vaig sortir del cinema pensant que potser aquesta sigui una de les funcions més poderoses del cinema: fer que una història del passat es converteixi en una pregunta sobre el nostre present.
I quan una sala sencera plora, potser no és només perquè una pel·lícula ens ha emocionat.
Potser és perquè, durant un parell d’hores, **tots vam entendre alguna cosa que necessitàvem recordar. Ojalà es continuïn explicant aquest tipus d’històries. Ojalà la pel·lícula guanyi més premis dels que ve guanyant. **
