🎭 Ventafocs arriba a Madrid: Un clàssic reimaginat per a un nou temps

Publicidad

Hi ha històries que no es desgasten. Que ens acompanyen des que tenim memòria, ens consolen els dies grisos i ens fan somiar amb un «feliços per sempre». Ventafocs és una d’aquestes històries. Però el que arriba ara al Teatro Coliseum de Madrid no és una simple repetició del conte de fades de sempre. És un musical que, amb la màgia de Broadway i una dosi molt generosa de frescor, pretén sorprendre’ns, emocionar-nos i fer-nos reflexionar. Perquè sí, aquesta Ventafocs té molt més que una sabata perduda.

De la televisió als escenaris: el viatge d’una llegenda

Poques persones ho recorden, però Ventafocs, tal com la van versionar Richard Rodgers i Oscar Hammerstein II, va néixer com un musical per a televisió. Corria l’any 1957 i la mítica Julie Andrews va ser l’encarregada de donar vida a una Ella plena de llum. Aquell especial televisiu va ser vist per més de 100 milions de persones, cosa que no és poca cosa, fins i tot per als estàndards actuals.

Des de llavors, la història ha passat per diferents adaptacions, inclosa una inoblidable versió el 1997 amb Brandy i Whitney Houston que va marcar una generació. Però curiosament, no va ser fins al 2013 quan aquesta versió es va estrenar oficialment a Broadway, amb un nou llibret de Douglas Carter Beane. I és precisament aquesta reinvenció la que ara aterra, per primera vegada a Europa, a la capital espanyola.

Publicidad

Una Ventafocs feminista? Bé… més o menys

En aquesta adaptació, Ella no és només una jove dolça que neteja cendres mentre somia amb un príncep. És una dona amb veu pròpia, amb ideals, amb una determinació que va molt més enllà dels clixés. Té una visió del món que inspira el mateix príncep Topher a sortir de la seva bombolla palatina i mirar amb altres ulls les injustícies del regne.

Aquest nou enfocament no només fa més interessant la trama, sinó que connecta amb els valors d’una generació que ja no es conforma a veure princeses esperant ser rescatades. Aquí no hi ha ni una mica de passivitat. Ella actua. Ella decideix. Ella transforma.

I això, estimats lectors, és revolucionari. Perquè de vegades el major acte de rebel·lia és creure en una mateixa quan el món insisteix que no vals res.

Un musical ple d’ànima, orquestra… i talons

Si hi ha alguna cosa que caracteritza aquesta producció és l’ambició. No parlem d´un muntatge modest. Parlem d´un espectacle amb una de les orquestres més grans mai vistes en un musical a Madrid. I això es nota. Des dels primers compassos, la música de Rodgers es fica sota la pell, fent vibrar el teatre amb aquest so inconfusible del Broadway dels anys 50.

- Publicidad-

Xavier Torras, supervisor musical, ho deixa clar: «No es tracta només de ser fidels a l’original. Es tracta de transmetre al públic espanyol la mateixa emoció que sentia el públic nord-americà fa dècades». Un repte difícil. Però quan les notes sonen en directe i el vestidor llueix sota els focus, la màgia fa la feina.

Parlem de l’equip: talent a doll

La direcció i coreografia estan a càrrec del multipremiat Anthony Van Laast, responsable d’èxits com Mamma Mia!, Sister Act. Al costat, la coreògrafa associada Nicola Treherne, amb una trajectòria igual d’impressionant. I a la direcció resident, l’espanyol Alejandro de los Santos, que s’ha encarregat d’adaptar el text al castellà amb una sensibilitat que equilibra fidelitat i proximitat.

L’escenografia, el vestuari, la il·luminació i fins i tot les il·lusions escèniques (sí, hi ha màgia real en escena!) estan dissenyades per un equip internacional que ha posat el llistó molt, molt alt.

I no n’hi ha per menys. Perquè adaptar un clàssic tan conegut al públic local és com caminar per la corda fluixa: necessites equilibri, respecte, però també creativitat.

Una història que sona… actual

El més interessant d’aquesta Ventafocs és que, encara que respecta l’estructura del conte original, introdueix temes que ressonen amb la nostra realitat: justícia social, autonomia personal, sororitat, compassió… És una força transformadora.

I no es tracta només de grans discursos. Cada personatge —fins i tot els secundaris— té un desenvolupament que sorprèn. Des de Gabrielle, la germanastra bona que dubta entre agradar a la seva mare o seguir la seva consciència, fins a Jean-Michel, un activista social que lluita pels drets del poble.

Qui diria que un conte de fades podia parlar de revolució sense perdre la seva dolçor?

El procés de creació: darrere del teló

El muntatge d’aquesta producció ha estat llarg i exigent. Les audicions a Madrid van reunir artistes d?un nivell impressionant. Van Laast confessa que, després de treballar als Estats Units, va quedar sorprès amb el talent espanyol: «No esperava un nivell tan alt. Ha estat una grata sorpresa».

La coreografia ha estat un altre dels grans reptes. Les cançons, moltes amb fragments de dansa llargs, exigeixen un domini tècnic important. Però també sentit escènic. No es tracta de moure el cos per moure’l. Cada pas explica alguna cosa. Cada gest suma a la narrativa.

I és clar, tot això ha de funcionar amb el vestuari, l’escenografia, els llums i… l’espai real del teatre. El que s’assaja en una sala amb cinta adhesiva a terra es converteix, al Coliseum, en una realitat tridimensional amb mobles, vestits voluminosos i escales que cal pujar sense ensopegar.

Però… tot és tan bonic?

Bé, ens posarem una mica crítics, que tampoc tot pot ser color pastís. És suficient modernitzar un conte tradicional per convertir-lo en una història empoderadora? No corre el risc aquesta nova Ventafocs de maquillar-se de “feminisme pop” sense tocar de debò les arrels del mite? Hi ha qui podria argumentar que, malgrat els canvis, l’estructura continua reproduint una narrativa romàntica tradicional, amb un final feliç inclòs i príncep com a premi. I encara que el personatge d’Ella té més força que mai, no tots quedaran satisfets amb aquesta reformulació “light” del patriarcat disfressat de vals.

Però com sempre, depèn del vidre amb què es miri. I també de què tan de debò vulguem prendre’ns els contes.

El que no sabies que esperaves

Un dels èxits més grans d’aquesta Ventafocs és que aconsegueix això tan estrany i preat: sorprendre sense trair. Respectar el cor de la història mentre ens ofereix noves maneres d’entendre-la.

Com diu Alexandre dels Santos: “El que el públic no espera és redescobrir una cosa que creu que ja coneix”.

I això és exactament el que passa. Sortim del teatre amb el somriure de sempre, però amb preguntes noves al cap. Què vol dir tenir esperança avui? Què implica lluitar per la justícia des de la tendresa? Quant de poder hi ha a creure en una mateixa, sense necessitat de convertir-ho tot en una batalla?

Per què cal veure-la?

Perquè és un musical fet amb cura, talent i visió. Perquè barreja allò clàssic amb allò contemporani d’una forma natural i vibrant. Perquè és una experiència sensorial completa: la música en directe, els balls, el vestuari, els jocs de llums… tot conspira per embolicar-te.

Però sobretot, perquè aquest conte té alguna cosa que totes necessitem de tant en tant: una espurna de màgia al mig del caos.

I si ja has vist mil versions de Ventafocs… perfecte. Aquesta et farà veure totes amb altres ulls.

Un conte amb futur

La nova Ventafocs no és només una aposta artística. És també una declaració d’intencions sobre on pot anar el teatre musical a Espanya: produccions valentes, amb ànima i amb un peu en el passat i un altre en el present.

Madrid es converteix així en un punt de referència europeu per a l’estrena mundial d’aquesta joia. I no és casualitat. El públic està preparat. El talent és aquí. I la història… bé, la història segueix tenint molt a dir.