Un crim brutal que va sacsejar el país
La matinada del 4 d’abril va deixar una ferida profunda a Colòmbia. En un rierol de la comuna de Bello, a Antioquia, va ser trobada Sara Millerey González Borja, una dona trans de 32 anys, amb les extremitats fracturades, lluitant per la seva vida. Tot i que va ser rescatada amb vida per bombers i policies després de l’avís de veïns, no va sobreviure.
Hores després, va morir en un hospital proper. La seva història esdevingué símbol d’una realitat que moltes vegades es nega: la violència sistemàtica envers persones trans.
Què va passar exactament?
Segons la informació lliurada per autoritats i reportis de mitjans com Reuters, Sara hauria estat atacada, colpejada amb brutalitat i llançada a la fallta La García. L’alcaldessa de Bello, Lorena González Ospina, va condemnar el crim amb paraules contundents: “Va ser un acte atroç i carregat d’odi… No podem permetre que la transfòbia continuï cobrant vides en silenci”.
Fins ara no hi ha detinguts, però la Fiscalia General, juntament amb el Grup Nacional de Treball per a la Recerca de Violències Fundades a l’Orientació Sexual i/o Identitat de Gènere, està a càrrec del cas. El municipi va oferir una recompensa de 50 milions de pesos (uns 11.600 dòlars) per als que aportin informació rellevant.
Indicis, preguntes i buits
Encara que el secretari de Seguretat de Bello, Rolando Serrano, va esmentar que podrien estar involucrades bandes de delinqüència, no se n’ha confirmat un motiu. L’únic clar és que la Sara era coneguda i estimada a la seva comunitat. No havia rebut amenaces prèvies.
Aleshores, per què algú decidiria silenciar-la de manera tan cruel?
Una resposta col·lectiva: prou de transfòbia
L’assassinat de Sara va desencadenar una onada de rebuig a tot el país colombià. Des de la Presidència fins a organitzacions socials, múltiples veus es van alçar contra la transfòbia. El president Gustavo Petro no va dubtar a vincular el crim amb ideologies d’odi: “Això que va passar a Bello es diu feixisme, perquè hi ha nazis a Colòmbia”, va afirmar al compte de X (abans Twitter).
El Ministeri d’Igualtat també es va sumar a la condemna: “El silenci mata i no serem còmplices de la barbàrie”, van assenyalar en un comunicat.
Els carrers i les xarxes es van omplir de missatges, homenatges i exigències de justícia. Per a molts, la mort de Sara va ser la gota que va rebalsar el got.
La veu d’una mare, el dolor d’un país
Durant el funeral, la seva mare —també anomenada Sara— va compartir paraules que encara ressonen: “Ella no feia malament a ningú. Era un ésser de llum… Em van deixar sola, em van deixar destrossada”.
Les seves paraules resumeixen el sentir de tota una comunitat que, a més del dol, enfronta una constant amenaça a la seva existència.
Un cas aïllat? Per res
Organitzacions com el Carib Afirmatiu i el Grup d’Acció i Suport a Persones Trans adverteixen que això de Sara no és un fet puntual. Des de començament de l’any, almenys 25 persones LGTBIQ+ han estat assassinades a Colòmbia. D’aquestes, 15 eren persones trans.
“La narrativa d’odi avança. Els drets són al paper, però a la pràctica, molts segueixen sent blanc de violència”, va explicar Danne Belmont, activista trans.
⚠ Una pausa crítica
Davant de tanta indignació pública, val la pena preguntar-se: per què seguim veient crims com aquest? Per què la justícia triga tant a actuar quan es tracta de víctimes trans? Encara que el discurs polític és clar en el seu rebuig, la manca de polítiques efectives, protecció real i accés a justícia per a les persones trans continua sent un buit enorme.
Estem sent testimonis d’un compromís sincer per part de l’Estat o simplement de reaccions emocionals davant de la pressió social i mediàtica?
Com seguim?
El cas de Sara Millerey és una advertència. Ens mostra fins on pot arribar la violència quan es permet l’odi quotidià, quan calla davant els acudits transfòbics o quan s’ignora el mal d’altres.
La lluita no acaba amb un tuit de suport. Requereix acció, educació, lleis fermes i, sobretot, humanitat.
