Al llarg de la història, els símbols a l’espai públic han reflectit els valors d’una societat i el compromís dels governants. A València, el recent moviment del consistori municipal, liderat per María José Catalá i els seus socis de vax, ha provocat una intensa controvèrsia. La substitució dels bancs amb els colors arcs iris i morats, emblemàtics de la lluita per la igualtat i la diversitat, a la cèntrica Plaça de l’Ajuntament, ha estat interpretada per l’oposició socialista com una aplicació clara i directa del que anomenen l'»agenda ultra».
Per al lector que visita la ciutat o hi viu, l’absència d’aquests elements pot semblar un detall menor. Tot i això, per a la regidora del Grup Municipal Socialista, Nuria Llopis, l’acte posseeix una càrrega ideològica ineludible. Llopis ha exigit a l’alcaldessa Català que reconsideri la mesura i reinstal·li els seients, denunciant que aquest acte no és “casualitat, això és ideologia”.
Us heu adonat? Ja no hi ha els bancs morats ni LGTBI.
Primer al Pont de les Flors, ara a la plaça de l’Ajuntament.
No és casualitat: és una decisió política.
Des del @PSOEValencia ho diem clar: València és diversa i no permetrem que… pic.
— PSPV-PSOE València /❤️ (@PSOEValencia) January 26, 2026
La crítica de Llopis se centra en dos fronts. D’una banda, assenyala l’abandó previ de la infraestructura: assegura que la corporació actual va permetre que els bancs es degradessin per manca de manteniment. De l’altra, subratlla la decisió final de reemplaçar-los del tot. En les seves paraules, l’alcaldessa «demostra cada dia que és més reaccionària que els seus socis i que no en necessita per continuar esborrant la igualtat i la diversitat dels nostres carrers i places».
Una reculada estructurada en les polítiques d’igualtat?
Aquest incident no es presenta de manera aïllada. La regidora socialista argumenta que l’eliminació d’aquests bancs forma part d’un pla estructurat de desmantellament de les polítiques d’igualtat i diversitat que s’ha observat des del canvi de govern.
La llista de precedents que el Grup Socialista posa sobre la taula és extensa i significativa:
- Violència masclista: Una de les primeres accions va ser retirar les pancartes contra la violència masclista a les concentracions després de l’assassinat de dones. També s’esmenta l’eliminació d’objectius de foment de la igualtat de la dona i accions adreçades a víctimes de violència masclista als estatuts de l’extinta València Activa.
- 8M i Reconeixement Institucional: El rebuig al ple municipal a aprovar, per primera vegada en la seva història, una declaració institucional amb motiu del 8M (Dia Internacional de la Dona), un fet que els socis de govern van celebrar fins i tot públicament a la Plaça de la Verge.
- Visibilitat LGTBIQ+: La retirada anterior dels bancs arc de Sant Martí al Pont de les Flors, una acció justificada en el seu moment per la remodelació del pont i la seva dedicació a l’exalcaldessa Rita Barberá.
En aquest context, la retirada dels símbols LGTBIQ+ i morats de la Plaça de l’Ajuntament sembla confirmar un patró, on la visibilitat de les lluites socials per la igualtat i contra la LGTBIQ+fòbia està sent sistemàticament reduïda als espais institucionals i públics. S’argumenta que, igual que es va justificar la retirada de pancartes del balcó consistorial (Dia de la Dona, Dia de l’Orgull LGTBIQ+) al·legant que tampoc no es col·locaven les de malalties com l’ELA, es busca una falsa neutralitat que, a la pràctica, invisibilitza la lluita activa.
Una crida a la reflexió col·lectiva
Quan un símbol de diversitat és remogut, quin missatge s’envia a la ciutadania, especialment al membre de la comunitat LGTBIQ+? La lluita per la igualtat no només es lliura als despatxos, sinó també al cor de les ciutats, on els colors i els missatges actuen com a recordatoris constants de la inclusió.
És la neutralitat simbòlica realment neutral, o es converteix en una eina per esborrar les conquestes de les minories?
Quin impacte té a la societat ia més joves veure com els símbols que representen la seva identitat o els seus drets són eliminats de l’espai que, se suposa, és de tots?
Fins a quin punt el manteniment daquests elements visuals és un baròmetre del compromís polític amb la igualtat?
La regidora Llopis ha estat clara: Català «segueix invisibilitzant la lluita contra la LGTBI fòbia». La pilota és ara a la teulada de l’Ajuntament, que ha de decidir si la igualtat i la diversitat seguiran tenint un seient, literalment, al centre neuràlgic de València.
Publicidad
