A Espanya, la igualtat LGTBI+ avança en el terreny laboral, però les dades socials mostren un panorama menys encoratjador. Segons una recent anàlisi, el 61,8 % dels convenis col·lectius signats el 2025 ja incorporen clàusules específiques per evitar la discriminació del col·lectiu, davant del 8,7 % de finals del 2024. Un salt significatiu en uns mesos, impulsat per la normativa que obliga les empreses amb més de 50 empleats a comptar amb plans.
Aquests plans inclouen protocols contra assetjament, accions de sensibilització i mesures d’inclusió per a les persones trans. El seu incompliment pot comportar sancions de fins a 225.000 €. Un avenç que, sens dubte, obre portes a entorns laborals més segurs i respectuosos.
Tot i això, en paral·lel, les agressions contra persones LGTBI+ s’han multiplicat. L’últim any, els incidents físics i verbals han passat del 6,8% al 16,25% dins del col·lectiu, cosa que es tradueix en més de 812.000 persones afectades. A això se suma que més d’1,2 milions han patit discriminació a la feina, a l’habitatge o en l’accés a serveis. I encara més preocupant: moltes víctimes no denuncien, per por o per desconfiança a les institucions.
La paradoxa és clara: mentre la llei avança, el carrer retrocedeix. La millora requereix no sols normes, sinó també educació, cultura i confiança en els mecanismes de denúncia. Formar docents, sanitaris i forces de seguretat; donar visibilitat a referents; reforçar línies d’ajuda com el 028; i garantir espais segurs continuen sent tasques pendents per consolidar un país veritablement igualitari.
Perquè un article a Rainbow mai no pot tancar sense un somriure:
«Si els convenis ja parlen de nosaltres, que els carrers també ho facin… però amb música, purpurina i abraçades, no amb crits ni empentes! Al cap ia la fi, la igualtat no hauria de ser una clàusula legal, sinó una festa col·lectiva. I com diria qualsevol àvia queer: menys odi, més croquetes i més arc.»
