El món de la moda no s’atura. I a Espanya, la nova generació de dissenyadors està deixant clar que ve amb ganes de sacsejar-ho tot. Tenen alguna cosa en comú? La majoria no espera que les grans cases els obrin la porta: se la construeixen elles mateixes amb materials nous, discursos valents i una identitat sense complexos.
Aquest 2025 es perfila com l’any en què molts d’aquests creadors s’enlairaran definitivament. Alguns ja sonen en passarel·les, xarxes o editorials especialitzades, però encara estan en aquest punt màgic on tot pot passar. Serà algun d’aquests noms el proper gran referent de la moda espanyola? No ho sabem amb certesa, però tot apunta que sí.
Aquí van cinc propostes que mereixen la teva atenció. No és un rànquing, ni una llista tancada. És només un punt de partida per descobrir un univers més gran.
1. Inés Domecq Studio: la tradició amb nous ulls
Encara que el nom d’Inés Domecq no és totalment desconegut al panorama de la moda (sobretot al circuit andalús), la seva línia més recent com a dissenyadora ha fet un gir sorprenent. Fusiona siluetes clàssiques —aquelles que podrien haver vestit les nostres àvies en casaments o fires— amb talls arriscats i teixits inesperats. El resultat: una barreja de sofisticació, poder i rebel·lia que connecta tant amb el públic més tradicional com amb els que busquen peces úniques amb ànima.
El millor? La seva forma de reivindicar l’artesania espanyola sense caure a la nostàlgia ni al folklore buit. Cada col·lecció sembla una conversa entre generacions.
2. Jorge Sánchez: gènere, tecnologia i molta actitud
Graduade en disseny de moda a l’IED de Madrid, Jorge fa temps que juga amb la idea de la “identitat líquida”. Les seves propostes no tenen gènere, ni ho busquen. El que sí que tenen és molt caràcter: volums extrems, materials intel·ligents, impressió 3D i fins i tot realitat augmentada en peces interactives.
La seva última col·lecció, “Cuerpx sin título”, va presentar models no normatius en una passarel·la totalment digitalitzada, i va deixar més d’uneix amb la boca oberta. A més, Jorge col·labora amb artistes visuals i performers de l’escena LGTBIQ+, construint un univers on la roba és gairebé una excusa per parlar d’altres coses.
3. Marina Cobo: slow fashion, de veritat
En un món obsessionat amb allò viral i allò immediat, Marina aposta per tot el contrari. Cada peça està feta a mà al seu petit taller de Girona, usant únicament materials reciclats o d’origen orgànic. Res de col·leccions estacionals ni de tendències. La seva filosofia és clara: menys però millor.
Encara que la seva estètica podria semblar senzilla, és just allà on rau la seva força. Línies netes, colors neutres, talls que afavoreixen qualsevol tipus de cos. El resultat són peces que no criden, però que no necessiten fer-ho per quedar-se amb tu.
Marina també promou tallers gratuïts per a joves interessats en la moda sostenible. I això, sincerament, suma punts.
4. Elías Soria: el punk de la sastreria
Si pensaves que el vestit de jaqueta havia mort, espera a veure el que fa Elies. Aquest dissenyador sevillà (encara que amb mig peu a Berlín) ha reinventat la sastreria per convertir-la en una cosa radical. Crea peces a mida amb talls impossibles, teixits reciclats i un missatge polític clar: «l’elegància també pot ser contestatària».
No és estrany que entre els seus clients estiguin músiques, activistes o artistes visuals. I encara que les seves col·leccions no són per a tots els gustos, hi ha una cosa innegable: cada peça seva té alguna cosa que et fa mirar dues vegades.
Moda o declaració? En el cas d’Elías, probablement totes dues.
5. Aina Marín: poesia tèxtil des de la Mediterrània
Des de Palma de Mallorca, Aina Marín dissenya com qui escriu un poema. Les seves col·leccions són delicades, plenes de capes, transparències i una paleta de colors que sembla treta d’una pintura de Sorolla. Però no t’equivoquis: sota aquesta estètica etèria hi ha un discurs molt sòlid sobre ecologia, feminisme i cossos diversos.
El més interessant és que no busca impactar amb grans desfilades ni campanyes publicitàries. La seva estratègia és més íntima, quasi artesanal. Però funciona. Cada vegada més revistes independents la inclouen a les seves editorials, i la seva comunitat en línia no para de créixer.
Moda emergent o moda efímera?
Ara bé, també és important fer-se algunes preguntes: què vol dir realment ser “emergent” avui dia? Fins a quin punt aquestes propostes tenen un espai real a un mercat dominat per les grans marques? Hi ha risc que aquestes noves veus siguin absorbides per la lògica comercial que precisament busquen qüestionar?
Alguns experts adverteixen que el boom de l’emergent també es pot convertir en un parany: una etiqueta que sembla revolucionària, però que en el fons segueix alimentant la mateixa roda de consum ràpid. I que, si no hi ha una estructura que doni suport al creixement real d’aquests dissenyadors, el seu impacte podria quedar-se en una moda passatgera.
En resum…
La moda espanyola està vivint un moment d’ebullició creativa. No cal anar a París o Nova York per trobar innovació, diversitat i risc. Només cal parar atenció al que està passant als tallers, escoles i xarxes socials d’aquí.
Inés, Jorge, Marina, Elías i Aina són només una petita mostra d’un moviment més ampli que està canviant les regles del joc. Què passarà amb elles els propers anys? Això s’ha de veure. Però una cosa és segura: val la pena seguir-los la pista.
Potser el veritable luxe el 2025 no estigui als logos, sinó a les històries que hi ha darrere de cada peça. I en qui decideix explicar-les.
