Entre lluentons, carrosses, banderes i playlists vibrants, de vegades se’ns oblida una cosa essencial: l’Orgull no va néixer com una festa. Va néixer com una protesta.
I aquest any, més que mai, ho hem de recordar. Perquè no es tracta només de ballar al carrer, sinó de sortir-hi amb el cap alt, el cor ple i la convicció que ningú ens ha de dir com estimar, com vestir-nos o com viure.
Per això, no demanem permís. Demanem respecte. Perquè ser lesbianes, gais, trans, bisexuals, intersexuals, no binàries o queer no és una fase ni una provocació: és una realitat, una identitat, una existència vàlida.
Volem viure com sentim, sense etiquetes imposades, sense que ens preguntin si “ja se’ns va passar”, si “estem segurs”, si “de veritat ets així”. No volem tolerància. Volem llibertat. I això comença pel respecte.
La teva llibertat acaba on comença la meva. I la meva diu: sóc qui sóc, estimo qui estimo, i existeixo sense demanar perdó.
Ens volen calladxs, ens volen consumint però no protestant. Ens volen desmobilitzades, allunyades les unes de les altres, sense associar-nos, sense trobar-nos, sense organitzar-nos. Perquè saben que quan ens unim, som imparables. Exemple? El que ha passat a Hongria. Quan el govern ha intentat silenciar i aïllar les persones LGTBIQ+, la resposta ha estat clara: no esteu sols.
Des d’associacions, ciutats i col·lectius de tot Europa s’ha cridat a l’uníson: no retrocedirem, ni un pas enrere en els nostres drets, ni un mil·límetre d’invisibilització i que que per a un mil·límetre d’invisibilització és que no per un mil·límetre d’invisibilització viure amb por.
I és que som ciutadans i volem sentir-nos lliures i respectats. Paguem impostos, treballem, contribuïm. I el mínim que exigim és que no ens persegueixin per estimar, per expressar el nostre gènere, per formar famílies diverses, per viure fora del binari.
I és que això no és ideologia, és una realitat, no poden dir protegeixen els nens sense que nosaltres ens expressem, que el col·lectiu lgtbiq+ indueix a la pederàstia. És infàmia i em sap greu que manipulin així una part de la població. Les nostres reivindicacions no són una propaganda, és experiència, no és mesurar més és exigir allò equitatiu i fer justícia.
Per això, cada pas que fem a la manifestació és un pas que abans algú no va poder fer.
Cada bandera que onejem és una història de lluita darrere.
Cada petó en públic és un acte polític quan encara hi ha gent que mor per fer-ho.
No ho oblidis: marxem pels qui no poden. Pels qui encara tenen por. Pels qui són a països on ser tu és delicte. Per tu. Per mi. Per nosaltres.
L’Orgull és un acte d’amor col·lectiu.
És recordar que som part d’una comunitat diversa, rica, forta. Que no hi ets solx. Que quan ens trobem, ens cuidem. I quan ens organitzem, canviem el món.
Aquest any, surt al carrer amb orgull i amb consciència.
Celebra, sí. Però també recorda, per tot el que falta i per tots els que van lluitar perquè nosaltres ens sentim lliures, puguem casar-nos i viure com volem viure.
Lluita, crida, canta, marxa.
Perquè el que avui és festa, ahir va ser foc.
I el que avui és llibertat, demà pot ser amenaça si no seguim lluitant.
🖤💛🤍💙❤️
Ens veiem a la manifestació.
Amb ràbia, amb amor i amb ganes de millorar-ho tot.
