Un any més, la bandera LGTBIQ+ no onejarà a la façana del Palau de Cibeles. Així ho ha confirmat l’alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, en resposta a una sol·licitud formal enviada per Más Madrid, que l’instava a reconsiderar la seva postura davant el proper 28 de juny, Dia Internacional de l’Orgull LGTBIQ+.
La carta, signada per la portaveu del grup municipal, Rita Maestre, recordava al regidor que hi ha sentències del Tribunal Suprem que permeten la col·locació de la bandera en edificis públics, sempre que es faci en un context institucional, i sense associar-se a fins partidistes. «Ni és un símbol de confrontació, ni respon a interessos d´un partit», defensava la missiva.
Des del PSOE i Més Madrid, la lectura és clara: no és un obstacle legal, sinó una decisió política. Eduardo Rubiño, portaveu adjunt de la formació progressista, ha anat més enllà. «Negar-se una altra vegada a posar la bandera arc de Sant Martí significa cedir, una vegada més, a la pressió de l’extrema dreta. No és una qüestió de lleis. És pur sectarisme ideològic», ha assegurat.
L’argument de l’alcalde: “L’Orgull mai no ha estat tan viu”
Davant d’aquestes crítiques, Almeida ha reiterat la seva negativa. No hi haurà cap bandera. Però, segons la versió, això no implica una manca de compromís institucional. L’alcalde assegura que sota el mandat l’Orgull “no només s’ha mantingut, sinó que ha crescut”. I ha volgut recordar que va ser durant governs del Partit Popular quan es va institucionalitzar l’Orgull a la ciutat. «Va començar amb José María Álvarez, es va potenciar amb Gallardón, i Ana Botella va portar el World Pride», ha afirmat, reivindicant que l’actual celebració és més forta que mai.
A més, Almeida ha criticat l’estratègia de l’oposició per centrar el debat en els símbols. «Ho fan perquè no volen reconèixer que l’Orgull segueix endavant amb força. No ajuda els madrilenys ni les reivindicacions per la igualtat», va sentenciar.
Símbols buits o gestos necessaris?
Però, realment és igual si oneja o no la bandera? Per a molts, no. La presència de l’arc de Sant Martí a les façanes institucionals no és només decorativa: és un gest de visibilitat, un reconeixement públic que envia un missatge d’inclusió i respecte. En una societat on encara hi ha agressions per orientació sexual, identitat o expressió de gènere, la simbologia cobra força política. No pas per partidisme, sinó per necessitat.
Des d’una altra perspectiva, es podria argumentar que l’Orgull va més enllà de banderes i façanes, i que l’important és la protecció real de drets. Però, és possible avançar en allò material sense cuidar també allò simbòlic? Un govern municipal pot declarar-se aliat si no reconeix amb gestos el que milions de persones reivindiquen any rere any?
Un debat que es repeteix… fins quan?
L’absència de la bandera LGTBIQ+ a Cibeles ja és gairebé una tradició des que Almeida va assumir el càrrec el 2019. Cada any es repeteix el mateix debat, les mateixes peticions, les mateixes negatives. El que està en joc no és només un tros de roba, sinó allò que representa: qui decideix quines vides mereixen visibilitat institucional? Qui posa els límits del que es pot celebrar o no des d’un balcó públic?
Potser el debat no és a la bandera. Potser és al lloc des d’on es decideix no posar-la.
