Ahir vaig veure La bola negra i em vaig quedar pensant en totes les persones que van haver d’amagar-se per sobreviure. En qui van estimar en silenci, van fingir ser qui no eren i es van emportar a la tomba històries que mai van poder explicar. Perquè la persecució no només consisteix a treure’t la llibertat. També consisteix a convèncer-te que has d’amagar-te per merèixer viure.
La pel·lícula de Javier Calvo i Javier Ambrossi, connectada amb l’univers de Federico García Lorca, ens enfronta a una memòria que durant massa temps es va voler enterrar: la de qui van ser assenyalats, perseguits i silenciats per estimar d’una manera que la societat no estava disposada a acceptar. I aquesta memòria no és cosa del passat. Ens interpel·la avui, quan hi ha qui pretén blanquejar la repressió, qüestionar els drets conquerits i convertir la diversitat en un problema.
Els drets LGTBI no van ser un regal. Es van conquerir gràcies a qui es van rebel·lar, a qui van sortir al carrer i a qui es van negar a viure de genolls. Per això, recordar no és un exercici de nostàlgia: és una forma de resistència i una obligació democràtica. No vull que les properes generacions heretin la nostra por. Vull que heretin el nostre valor. Que puguin estimar sense demanar permís, viure sense amagar-se i construir el seu futur sense haver de defensar constantment el seu dret a existir.
A qui ens precediren els devem memòria. A qui som aquí, compromís. I a qui vindran, una societat en què ningú torni a ser perseguit per ser qui és. Perquè podran intentar silenciar-nos, esborrar els nostres noms i amagar la nostra història. Però no podran arrabassar-nos el que som ni tot el que hem conquerit.
Ni l’amor. Ni la dignitat. Ni la memòria. Ni la llibertat.
Mai serem esborrats.
I que ningú oblidi mai que el veritable fracàs d’una societat no és que existeixin persones diferents, sinó que hi hagi persones obligades a amagar-se per poder viure.
Que mai més ningú hagi d’amagar qui és ni a qui estima.
