Avui no és un dia qualsevol per a la comunitat LGTBIQ+ a Espanya. Fa 47 anys, un 26 de desembre de 1978, el Congrés dels Diputats va signar un acte de justícia històrica en derogar els articles de la infame Llei de Perillositat i Rehabilitació Social que condemnaven l’homosexualitat. Aquell dia, l’impensible es va fer realitat: 𝐢𝐥𝐞𝐠𝐚𝐥 𝐬𝐞𝐫 𝐮𝐧𝐚 𝐩𝐞𝐫𝐬𝐨𝐧𝐚 𝐋𝐆𝐁𝐐 𝐄𝐬𝐩𝐚𝐧̃𝐚.
És imprescindible recordar-ho amb l’eufòria i el respecte que es mereix. El fet de deixar de ser perseguits per la llei, per la identitat, va suposar l’inici d’una vida amb representació i visibilitat. Les vides que fins aleshores habitaven als marges i les ombres van poder, de mica en mica, ocupar l’espai públic que sempre els havia pertangut. Va ser el primer gran pas d’una societat que, lentament, començava a treure el cap per la veritat de l’amor i la identitat en tota la seva diversitat.
El llegat d’una derogació: Victoria o punt de partida?
La Llei de Perillositat, amb la seva catalogació sinistra de l’homosexualitat com un perill social, és un fantasma que hem de recordar per entendre la profunditat d’aquell canvi. La seva derogació no va ser el final de la lluita, sinó el tret de sortida.
- Alliberament Judicial: El 26 de desembre de 1978 es va desmantellar la maquinària legal que criminalitzava l’existència de les persones homosexuals. S’ha acabat la persecució estatal.
- Visibilitat Creixent: Després d’aquesta fita, la comunitat LGTBIQ+ va poder començar a organitzar-se, a ser visible ia exigir plenament els seus drets. La representació va deixar de ser un somni per esdevenir una meta.
Però, a 47 anys de distància, ens hem de preguntar: Hem complert la promesa d’aquell dia? Sí, el marc legal ha avançat de manera espectacular, incloent-hi el matrimoni igualitari i les lleis d’identitat de gènere. Tot i això, ¿s’ha traduït aquesta victòria legal en una llibertat social plena per a tots?
La Batalla Pendent als Carrers i les Aules
Si bé la llei ens empara, la realitat social continua sent un camp de batalla. La bifòbia, la transfòbia i la lesbofòbia continuen sent murs invisibles en l’àmbit laboral, educatiu i familiar. L’odi no es va derogar aquell 26 de desembre.
Com a director de màrqueting d?una revista que aspira a la utopia de la igualtat, el meu punt de vista és contundent: la decriminalització només ens va donar la base per construir. Ara, 47 anys després, la tasca d’eradicar l’estigma i el prejudici recau a cada un de nosaltres.
Necessitem una educació que abraci la diversitat des de la infància. Exigim espais segurs, lliures de violències i judicis. I sobretot, necessitem que la solidaritat entre les diferents realitats LGTBIQ+ sigui la força motriu que ens impulsi cap endavant.
Estem fent prou per protegir les persones trans i no binàries, que sovint són les més vulnerables? Hem aconseguit que la història de la lluita LGTBIQ+ sigui un capítol essencial de la nostra memòria col·lectiva, en lloc d’una nota a peu de pàgina? La reflexió és una obligació, perquè només en confrontar les nostres mancances podrem avançar.
El 26 de desembre de 1978 celebrem que deixem de ser perillosos. Avui celebrem que som imparables.
