Hi havia una vegada —perquè així comencen les coses que no van passar, però haurien— un regne tan avorridament normatiu que fins i tot els contes se sabien de memòria. En aquell lloc, els cavallers eren forts, les princeses delicades, i els dracs… bé, els dracs eren només pretextos perquè els homes amb espasa sentissin que feien alguna cosa útil els diumenges.
Però hi havia un noi. Un que no encaixava.
Es deia Jordi. I sí, era cavaller. Però no dels que entrenaven amb espases al clarejar, ni dels que presumien cicatrius en tavernes plenes de testosterona i pixats mal netejats.
Jordi col·leccionava plomes.
De paó, de flamenc, de corb, de estruç o del seu amic Lluís. Tenia una caixa sencera a la seva habitació, cadascuna amb una etiqueta escrita a mà: “ploma per a poemes tristos”, “ploma per escriure-li al noi de l’estable”, “ploma per defensar-se de l’avorriment”, “ploma per brillar davant de tots”.
—Per què serveix això? —li preguntaven altres escuders, rient-se entre ells.
—Per no convertir-me en onvre ni incel, com vosaltres —responia en Jordi, sense aixecar la vista del pergamí.
Perquè el Jordi, encara que no era del tipus que empunya una espasa, sí que sabia fer servir la seva ploma. I això, encara que el regne encara no ho sabia, era molt més perillós.
Un dia, va aparèixer el drac.
No era exactament com als contes. No cremava llogarets ni robava verges. Més aviat, s’havia instal·lat en un turó i des d’allà rugia frases soltes de poesia, en idiomes oblidats, fent que als cavalls els tremolessin les potes i als nobles se’ls caiguessin les perruques.
El rei, que no sabia distingir un haiku d’una flatulència, es va espantar moltíssim.
—Aquest drac és un perill per a la moral i els bons costums! —va cridar a la plaça.
I com era costum, va oferir a la seva filla en matrimoni a qui matés el monstre. El que és habitual. Només que aquesta vegada, la princesa —que es deia Lia i era més lesbiana que el lliri— va posar els ulls en blanc i se’n va anar a cuidar les plantes aromàtiques.
—No necessito ser rescatada, gràcies. I encara menys per acabar casada amb un heroi sense conversa.
Quan ningú no s’atrevia a anar al turó, en Jordi es va presentar voluntari. No perquè volgués la mà de la Lia (de fet, totes dues es provaven roba juntes els dimarts), sinó perquè en tenia una idea.
Va pujar amb la seva capa brodada amb flors silvestres, el seu quadern de cuir i una ploma violeta. Res d’escuts. Res d’espases. Només paraules.
Quan va arribar, va trobar el drac dormisquejant sobre un munt de llibres.
—Hola? —va dir amb suavitat.
El drac va obrir un ull. Era enorme, cobert d’escates iridescents, amb un pírcing a la banya dreta i la mirada més malenconiós que en Jordi havia vist mai.
—Vens a matar-me oa criticar la meva poesia?
—Vinc a parlar. I potser… a llegir amb tu.
El drac va parpellejar. Estava acostumat als crits, a les torxes, als discursos patriotes. No als nois amb veu suau que sabien fer servir correctament un subjuntiu.
—Saps llegir?
—I escriure —va respondre en Jordi, traient la seva ploma—. Tot i que encara no tinc editorial.
I així va començar la seva amistat.
Durant dies, van compartir versos, cartes no enviades, confessions. El drac —que es deia Amanthé, amb titlla a la “e”— havia estat expulsat de l’acadèmia de màgia per escriure erotisme entre mags. Jordi, per la seva banda, llegia sonets que havia escrit en secret sobre el forner del poble.
—I per què els amagues? —va preguntar Amanthé.
—Perquè aquí només se celebra el que encaixa. I jo mai no vaig encaixar.
—Doncs potser és hora de no encaixar a propòsit —va dir el drac, acariciant amb una urpa suau la tapa del quadern de Jordi.
Mentre tant, al regne, creixia l’ansietat.
No perquè estranyessin el Jordi (si fos veritat, gairebé ningú s’havia adonat de la seva absència), sinó perquè el drac no feia soroll. No rugia. No atacava. I això era molt sospitós.
—Si no hi ha violència, alguna cosa tramen —va dir el ministre de defensa, ajustant-se la cotilla.
Així que van enviar un esquadró.
Trenta cavallers amb armadures brillants i molts problemes d’autoestima.
Però quan van arribar al turó, el que van trobar va ser una cosa que ningú esperava:
Una biblioteca.
Montons de llibres apilats. Bancs per seure. Roses creixent entre els prestatges. Ni rastre de sang. Només paraules.
I al fons, una figura dragònica llegint en veu alta, mentre un noi amb capa de flors anotava coses en una llibreta.
—Això és bruixeria! —va cridar un.
—Això és art! —va corregir el Jordi, sense alçar gaire la veu.
I com que els soldats no sabien què fer amb això, se’n van anar. Perquè contra les paraules, les espases no serveixen de gaire.
La biblioteca es va anomenar La Ploma i el Llibre.
No era només un lloc per llegir. Era un refugi per a tots els que alguna vegada es van sentir una mica fora del conte. Allí acudien princeses sense interès a ser rescatades, dracs amb ansietat social, camperols mariques que escrivien teatre, fades no binàries que volien muntar podcasts.
I sí, també venien heteros. Però només si sabien escoltar sense interrompre.
La biblioteca va créixer. Les roses es van multiplicar. I cada 23 d’abril, en comptes de batalles, hi havia lectures col·lectives sota el cel obert.
Les plomes no es feien servir per adornar cascos, sinó per escriure finals feliços (o tràgics, però elegits).
I el drac, bé… el drac va aprendre a signar autògrafs amb purpurina.
I el regne?
Bé, va continuar existint. Però cada cop era més difícil ignorar que la gent ja no volia espases ni castells ni contes on només hi ha un tipus d’amor possible.
Fins i tot el rei, en secret, demanava prestats llibres de poesia. Tot i que s’assegurava de tornar-los amb una altra enquadernació, “per si algú preguntava”.
Diuen que, amb els anys, Jordi i Amanthé van viatjar per molts regnes. Van fundar biblioteques, van reescriure contes, van trencar moltes normes ortogràfiques. Mai no es van casar. Mai no van caldre etiquetes. Només hi va haver afecte, riure, complicitat i moltes paraules escrites a mitjanit.
Un dia, algú els va preguntar:
—Vosaltres dues sou parella?
I el drac va respondre:
—Som un poema sense títol. I amb això en tenim prou.
🌹 Epíleg
En aquest món, com en aquest, els llibres poden ser armes. Però també poden ser refugi, mirall, bandera.
I a cada pàgina escrita amb ploma i veritat, floreix una rosa.
Encara que ningú no l’esperi.
Encara que no lentenguin.
Feliç dia del llibre. Javier Kiniro.
