El cinema llatinoamericà continua demostrant la seva força a l’escenari internacional. Aquesta vegada, ha estat el debut del director xilè Diego Céspedes, La misteriosa mirada del flamenc, el que s’ha endut el Premi Sebastiane Llatí, guardó que concedeix l’associació basca Gehitu </ transsexuals i bisexuals del País Basc) dins del Festival de Sant Sebastià.
El jurat va destacar la valentia de la pel·lícula en abordar, des d’un relat de viatge i fantasia, temes tan universals com l’amor, la por i la discriminació. “Un road-trip de venjança i somni xilè que recorda que estimar mai no hauria de ser motiu de càstig, ni social ni diví”, van subratllar a la seva acta.
Un mirall de les nostres pors
Més enllà del premi, el que sorprèn de la pel·lícula és la capacitat d’interpel·lar-nos. Fins a quin punt seguim deixant que els prejudicis pesin més que no pas l’empatia? Per què la por a allò diferent es converteix en excusa per aixecar barreres?
El jurat va reconèixer al film un reflex de la incredulitat i de l’odi que encara genera allò desconegut, i com aquestes emocions, quan no es qüestionen, s’interposen a l’amor i la solidaritat.
El camí del flamenc
La misteriosa mirada del flamenc no apareix del no-res. Céspedes ja havia estat premiat a Cannes amb el seu curtmetratge L’estiu del lleó elèctric (2018), i més tard va tornar al festival amb Les criatures que es fonen sota el sol (2022). Ara, el seu primer llarg ha passat per Ikusmira Berriak en fase de projecte, va guanyar el premi a la postproducció i aquest mateix any va conquistar Un Certain Regard a Cannes. Tot això abans de tancar amb fermall d’or la secció Horitzonts llatins a Sant Sebastià.
<iframe title="YouTube video player" src="https://www.youtube.com/embed/I5KyBIeomOw?si=IZgJH6eGpM7LVyaw" width="560" height="315" frameborder="0" allowfullscreen="allowfulls
Competència i ressonància
El premi Sebastiane Llatí distingeix cada any el llargmetratge de la regió que millor representi la defensa dels drets i valors de la comunitat LGTBIQ+. Aquest 2025, la cinta xilena es va imposar a altres propostes de gran qualitat:
- Ato noturn, de Marcio Reolón i Filipe Matzembacher
- Els innocents, de Germán Tejada
- Plou sobre Babel, de Gal·la del Sol
- Un món per a mi, d’Alejandro Zuno
Cadascuna planteja preguntes diferents, però totes comparteixen un mateix horitzó: explicar històries que qüestionen i amplien els marges del possible.
Cinema, comunitat i futur
La trajectòria de Céspedes recorda que el cinema continua sent un espai per resistir i transformar. De vegades ho fa des del dolor, d’altres des de la fantasia. El més important és que connecta. I el cert és que no hi ha fórmules màgiques: què vol dir avui fer un cinema veritablement divers? Només cal representar, o necessitem narratives que incomodin i provoquin?
El Festival de Sant Sebastià ha tornat a posar el focus en aquestes qüestions, amb un premi que no només celebra el talent d’un jove cineasta, sinó que també ens convida a imaginar mons més justos, on estimar —sigui com sigui i qui sigui— no es vegi mai com un càstig.
