Quan parlem de art queer, molts pensen directament a Keith Haring, als retrats subversius de Claude Volcà. Però el cert és que les expressions LGTBIQ+ a l’art no són una cosa “modern” ni exclusiva dels segles XX i XXI. Des dels frescos de l’Antiga Roma fins a les instal·lacions contemporànies, la història de l’art és plena de matisos, desitjos no normatius i mirades fora del binarisme. Us ve de gust un viatge per l’arc de Sant Martí de l’art al llarg del temps?
Primeres empremtes: art queer a l’antiguitat
Sí, fins i tot en temps en què les etiquetes gai, trans o <em data-start="81 existien, ja hi havia representacions que, vistes amb els ulls d'avui, podem llegir com a queer. L'Antiga Grècia, per exemple, ens va deixar escultures i ceràmiques que retrataven relacions homoeròtiques sense embuts. L'amor entre homes era part de la vida pública i privada, i artistes com Fidias o Praxíteles no ho amagaven.
A Egipte també trobem representacions intrigants, com la parella de funcionaris Niankhkhnum i Khnumhotep, enterrats junts en allò que molts consideren una tomba d’esposos. Van ser parella? Germans? No ho sabrem mai amb certesa, però la seva iconografia és suggeridora.
Edat Mitjana: entre la repressió i els símbols ocults
L’Edat Mitjana va ser, sens dubte, un període complex per a les expressions dissidents. La moral cristiana dominava el panorama artístic, i la visibilitat queer es va convertir en una cosa perillosa. Però això no vol dir que desaparegués. Als marges dels manuscrits il·luminats, als símbols alquímics o fins i tot en algunes representacions religioses, es poden llegir dobles sentits, cossos andrògins i metàfores queer amagades entre línies.
Estaven els artistes de l’època sent subversius a propòsit? O simplement reflectien el divers de la condició humana sense pretendre etiquetes? Aquí comença aquesta zona ambigua on l’art permet resistències silencioses, fins i tot sota censura.
Renaixement i barroc: el desig disfressat
El Renaixement va comportar una explosió d’interès pel cos humà, el plaer i la bellesa. I encara que les normes socials seguien castigant la dissidència sexual i de gènere, alguns artistes van aprofitar l?excusa mitològica o religiosa per explorar el desig homoeròtic.
Leonardo da Vinci, per exemple, va ser acusat de sodomia en la seva joventut, i els seus dibuixos anatòmics i retrats masculins destil·len una sensibilitat queer. Caravaggio, per part seva, va convertir joves del carrer en models per als seus sants i figures bíbliques, dotant-los d’una càrrega eròtica que encara avui incomoda algunes.
En l’art d’aquesta època, el queer no es mostra de forma directa, però sí batega en les mirades, els gestos i les tensions invisibles.
Segle XIX: la lluita per sortir de l’armari artístic
A mesura que el segle XIX avançava, van començar a emergir artistes que, sense dir-ho obertament (perquè no podien), deixaven pistes sobre la seva identitat i els seus afectes. Oscar Wilde va ser un exemple paradigmàtic: escriptor més que pintor, però envoltat d’artistes afins com Aubrey Beardsley, les il·lustracions extravagants i sensuals dels quals desafiaven les normes de gènere de l’època.
També veiem fotògrafs com Wilhelm von Gloeden, les imatges dels quals de joves sicilians mig nus es presentaven com a “clàssiques” però tenien una evident càrrega homoeròtica.
Aquest va ser un segle de dobles sentits, de codis ocults, però també d’una afirmació incipient queer en l’art.
Segle XX: explosió, visibilitat i reivindicació
Amb el segle XX van arribar les revolucions socials i, amb elles, l’art queer va començar a deixar d’amagar-se. Als anys 20 i 30, moviments com el dadaisme i el surrealisme van oferir espais per a les identitats no normatives. Claude Cahun, per exemple, va jugar amb el gènere als seus autoretrats, desafiant la mirada patriarcal i binària.
La segona meitat del segle va ser encara més potent. L’art queer esdevingué una forma d’activisme. La crisi del VIH/SIDA als anys 80 va mobilitzar artistes com David Wojnarowicz o Félix González-Torres, que van fer servir la seva obra per denunciar, plorar i resistir.
I no podem oblidar-nos de l’art drag, que va explotar en clubs underground i després es va tornar mainstream. Des de Divine fins a RuPaul, passant per milers de performers anònims, el drag es va consolidar com una forma d’expressió artística queer per dret propi.
Segle XXI: diversitat, interseccionalitat i nous mitjans
Avui l’art queer és més visible que mai. Galeries, museus i festivals inclouen cada cop més propostes d’artistes LGTBIQ+, i no només des d’una mirada blanca, masculina i gai, sinó també interseccional: racialitzada, trans, migrant, neurodivergent…
Artistes com Zanele Muholi, Paul Mpagi Sepuya, Alok Vaid-Menon o Coco Guzmán exploren el cos, la identitat i la dissidència des de múltiples angles. També ho fan a través de nous mitjans: instal·lacions, performance, art digital, realitat augmentada…
A més, internet i les xarxes socials han democratitzat l’accés i la producció artística, permetent que molts creadors puguin compartir la seva feina sense dependre d’institucions conservadores. Això sí, també s’enfronten a la censura digital, els algoritmes moralistes i l’homofòbia 2.0.
I si l’art queer no fos tan queer?
Encara que ens encanti celebrar l’art queer, també val la pena preguntar-nos: no de vegades estem projectant les nostres categories actuals sobre obres del passat? Fins a quin punt podem parlar d’“art queer” en contextos on aquest concepte ni existia? A més, hi ha qui critica que certes institucions s’apropien de l’art LGTBIQ+ com a gest simbòlic, però continuen sent excloents en les polítiques internes. Visibilitat real o pinkwashing cultural?
Reflexions per al futur
L’art queer no és un estil, ni un tema, ni una tècnica. És una manera de veure, d’estar al món, de desafiar normes i crear noves realitats. És tan divers com les nostres identitats. No segueix regles, i això és precisament allò que ho fa tan poderós.
Així que la propera vegada que entris en un museu, t’invito a mirar més enllà del marc, del títol, de l’explicació oficial. Potser descobreixis una mirada queer amagada entre els traços. O potser no. Però val la pena buscar-la.
