El cinema té el poder d’il·luminar els cantons més foscos de la història, ia partir del 5 de setembre, Filmin ens oferirà una oportunitat única per treure el cap a una d’aquelles històries silenciades. Parlem de «Focs Artificials», l’òpera cosina de Giuseppe Fiorello, una cinta que ens submergeix en una commovedora tragedia LGT dels anys 80.
<iframe title="YouTube video player" src="https://www.youtube.com/embed/1M12yCZypLo?si=QnUaDfYd4QJ5JZT4" width="560" height="315" frameborder="0" allowfullscreen="allow
Un romanç prohibit en un temps de canvis
Imagina la Itàlia del 1982. El país sencer vibrava amb el somni de conquerir el Mundial de futbol, un somni que es faria realitat. Però, què passa quan els teus somnis són uns altres? Enmig d’aquesta efervescència, dos adolescents sicilians, Gianni i Nino, anhelaven una cosa tan simple i alhora tan complexa: viure el seu amor sense pors. Gianni, bregant amb la seva pròpia sexualitat, i Nino, d’una família dedicada a l’art dels focs artificials, s’enfronten a un mur de rebuig. Les seves famílies i un poble profundament conservador es neguen a acceptar una relació que desafia les normes arrelades.
Fins a quin punt la pressió social és capaç d’esclafar els sentiments més purs? La pel·lícula ens convida a reflexionar-hi.
La veritat darrere de la ficció: El cas Giarre
«Focs Artificials» no és una invenció qualsevol; s’inspira en un succés real que va commocionar Itàlia: el «delitto di Giarre». El 31 d’octubre de 1980, Giorgio Agatino Giammona i Antonio Galatola, afectuosament coneguts com «i ziti» (els nuvis), van ser trobats sense vida, de la mà, en un camp de cítrics, amb un tret al cap cada uneix. La investigació va apuntar Francesco Messina, nebot d’una de les víctimes, que amb només tretze anys no era legalment imputable. La seva confessió inicial, sota suposades amenaces, va ser retractada tot just dos dies després, al·legant pressió policial.
Un cas que va deixar més preguntes que respostes.
Giuseppe Fiorello, el director, ha explicat que la seva principal motivació va ser “la història. Eren Toni i Giorgio, i la necessitat de no oblidar-los”. Lluny de centrar-se en la tragèdia, Fiorello cerca honrar l’amor que va unir aquests joves, en una societat asfixiada per una homofòbia estructural. El seu desig és que «aquesta pel·lícula els pugui tornar la vida a aquests dos joves, almenys una mica».
Què vol dir «tornar la vida» a algú a través de l’art? És el cinema un vehicle per a la justícia i la memòria?
Un retrat de la Sicília vuitanta
La pel·lícula ens submergeix a l’atmosfera de la Sicília dels vuitanta: bars plens d’homes, el ressò de cançons d’època en ràdios que grinyolen i el rumor incessant dels ciclomotors. Un paisatge sonor i social que, com assenyala el director, estava impregnat de mentalitats arcaiques, la presència de la màfia, els estereotips i un patriarcat dominant.
El títol original de la cinta, «Stranizza d´amuri», és un emotiu tribut a la cançó homònima de Franco Battiato. Una melodia que parla d’un amor que persisteix i es manté pur i fort, malgrat l’horror que l’envolta, tal com descriu Fiorello. És un cant a la resiliència de l’afecte davant de l’adversitat.
No te la perdis a Filmin
«Focs Artificials» promet ser més que una pel·lícula; és un recordatori que les històries d’amor, sense importar qui en siguin els protagonistes, mereixen ser explicades i recordades. Un imprescindible per als amants del cinema amb ànima i consciència.
