En els darrers dies, un tema complex i de gran sensibilitat ha tornat a ocupar el centre del debat polític i social a Espanya: la participació de persones trans a les categories esportives femenines. L’Aliança Contra l’Esborrat de les Dones, una organització de tall feminista, ha elevat una sol·licitud formal al Govern central i als executius autonòmics. El seu objectiu és clar: aconseguir una modificació a les lleis trans regionals per, segons argumenten, «protegir l’esport femení».
El lector que segueix de prop els esdeveniments globals sabrà que aquesta no és una conversa nova. Fa anys que organismes de la talla del Comitè Olímpic Internacional (COI) analitza aquesta qüestió sense assolir, fins ara, una postura que unifiqui criteris. Casos mediàtics com els de l’halteròfila Laurel Hubbard o la nedadora Lia Thomas han posat de manifest la dificultat de trobar un equilibri just que respecti els drets de la comunitat LGTBIQ+ i, alhora, garanteixi l’equitat a la competició.
La controvèrsia neix d‟un punt específic: les normatives autonòmiques vigents, en basar-se en l‟autodeterminació de gènere, permeten la participació en categories femenines sense un filtre biològic addicional.
Cartes al Govern i la Pilota a la Teulada Internacional
L’Aliança ha mogut fitxa amb celeritat i ha remès cartes al Ministeri d’Educació, Formació Professional i Esports, al Consell Superior d’Esports (CSD) ia les conselleries d’esport de totes les autonomies. Han posat un èmfasi particular en els governs presidits pel Partit Popular (PP), instant-los a una revisió immediata, atesa la sintonia que diuen percebre amb les preocupacions prèviament expressades per dirigents d’aquest partit.
Quina ha estat la resposta institucional? En ser consultat sobre la possibilitat d’impulsar aquestes modificacions, el CSD ha optat per una postura de cautela i s’ha desvinculat de la responsabilitat directa. Fonts del Consell es remeten als organismes i federacions internacionals, com el COI, assenyalant que són «aquests organismes els que estableixen les normes de participació, d’acord amb les característiques i l’especificitat de cada esport».
Davant d’aquesta resposta, ens preguntem: És suficient delegar la decisió a nivell internacional, o hi ha una responsabilitat política en el marc normatiu intern?
Biologia i Rendiment: Què diu l’Evidència Científica?
Al cor de la petició de l’Aliança hi ha l’advertiment que les lleis trans, tal com estan redactades, posen en perill tres pilars de l’esport: el principi d’igualtat, el joc net i la seguretat dels esportistes. El seu argument central es basa que aquestes normatives estarien «ignorant l’evidència científica» que subratlla les diferències biològiques significatives entre homes i dones que tenen un impacte directe en el rendiment esportiu.
La portaveu de l’organització, Lola Venegas, ha expressat la seva preocupació, tot indicant que les lleis regionals són «les més explícites a l’hora de permetre la presència d’homes autodeterminats dones a les categories femenines». Per a l’Aliança, l’actuació a les comunitats autònomes ha de ser «immediata», sense detriment de la petició històrica d’una derogació més àmplia de l’autodeterminació de gènere.
Coherència Institucional: La Contradicció als Documents Oficials
Curiosament, el debat es creua amb un document oficial recent del mateix Govern (PSOE i Sumar): la «Guia de salut de la dona esportista«, publicada pel CSD juntament amb el Ministeri d’Esports.
L’Aliança exigeix «coherència» entre el marc legal vigent i les troballes d’aquesta guia, que reconeix explícitament:
- La biologia femenina influeix en el rendiment, la salut i el risc de lesions.
- Hi ha diferències fisiològiques i biomecàniques entre homes i dones que impacten en la competició esportiva.
Per a l’organització, aquest reconeixement oficial s’hauria de traduir en polítiques públiques que actuïn en conseqüència. Lola Venegas insisteix: «Reconèixer les diferències sexuals no és discriminació, sinó una condició necessària per garantir la igualtat real». El seu temor és que la participació de persones de sexe masculí en categories femenines introdueixi desigualtats i, en disciplines on la força o la velocitat són determinants, arribi a “afectar la integritat física dels esportistes”.
Mentre l’Aliança pressiona per aquests canvis, fonts del CSD, en la seva rèplica a la premsa, han volgut destacar altres accions emmarcades en la mateixa guia que sí que promouen la igualtat en l’esport: augment de beques de maternitat, la professionalització del futbol femení i una presència més gran de dones en òrgans directius.
Sens dubte, el camí cap a l’equitat esportiva és complex. Requereix una mirada objectiva a la ciència, una escolta activa a les preocupacions de totes les parts, i una legislació que se sostingui a la justícia per a tots. Les autoritats podran trobar el punt mitjà on els avenços en drets de la comunitat LGTBIQ+ convisquin amb la garantia d’una competició justa per als esportistes femenins?
