La nit prometia i no va defraudar. De vegades, les expectatives són altes… però quan ets a la Sala Apolo, al cor de Barcelona, envolta de gent vibrant després de Eurovisió, i amb <strong data-start="738" data- sortir a l'escenari, saps que ets davant alguna cosa més que una festa.
Perquè el que vivim aquest diumenge a Churros amb Xocolata – Eurovisió Party 2025 va ser molt més: va ser comunió, va ser catarsi, va ser ball, va ser llibertat. I sobretot, va ser música de la bona, de la qual no només se sent: es crida, es coreja, es viu. I amb Nebulossa al capdavant, era impossible que fos d’una altra manera.
🕙 A les 22h, es va encendre la metxa
Sense gairebé preàmbuls, a les deu en punt de la nit l’escenari es va il·luminar i va aparèixer Nebulossa. El públic, ja entregat des de feia estona, va esclatar. No feia falta presentació. N’hi va haver prou amb els primers acords de “Cotilleo”, el seu últim single, perquè la pista d’Apolo es convertís en un cor col·lectiu.
És un tema fresc, provocador, divertit, amb aquesta barreja d’ironia i crítica que elles manegen tan bé. El van estrenar en directe amb tota la força que requereix una nit així, i va ser l’inici perfecte per a un xou que no va baixar el ritme ni un segon.
🔥 Un repàs als seus himnes… i un cover que va fer història
Després de la xafarderia, van arribar més moments. El públic va corejar amb eufòria “Venenosa”, la seva potent col·laboració amb Mónica Naranjo, i per descomptat, no va faltar la cançó que els va catapultar a l’estatus d’icona queer nacional: <strong data-start="2052" data-end. Tant se val quantes vegades s'hagi sentit, veure-la en directe continua sent un crit col·lectiu d'apoderament.
I com si això fos poc, es van marcar un cover que va posar els pèls de punta: “A qui li importa”, l’himne d’Alaska que tantes generacions han fet seu. Va ser un d’aquells instants on la nostàlgia, el present i la reivindicació es fonen en un de sol. Pura emoció.
🎉 Xurros amb Xocolata: el marc perfecte
D’acord, sabem que Churros amb Xocolata fa anys que és LA festa dominical a la ciutat. Però quan s’alia amb un after-Eurovisió, la cosa es desmadra. L’energia a Apol·lo era impossible de descriure del tot. Cada racó, cada mirada, cada ventall sacsejant-se, tot cridava celebració. I no una qualsevol: una celebració de ser, d’existir com és, de ballar sense culpa ni filtres.
El concert de Nebulossa va ser sens dubte el moment central de la nit, però no va estar sol. La sessió de DJ després va mantenir tots enganxats a terra fins ben entrada la matinada, amb temes eurovisius, petardeig del bo i alguna sorpresa. Perquè sí, aquí ve a suar la samarreta i el glitter.
💬 Més enllà del xou: una connexió real amb el públic
El que Nebulossa té no s’aprèn. És aquesta capacitat de connectar amb la gent de manera autèntica, sense artificis. Els que els seguim des de fa temps sabem que no busquen agradar tothom. Busquen dir el que pensen, posar beat a allò incòmode, i fer-ho des d’una estètica pròpia, cuidada i sense por.
A Apol·lo no van fer discursos llargs ni posis grandiloqüents. Però cada gest, cada mirada, cada paraula, va deixar clar que sabien on eren i amb qui eren. I això s’agraeix.
🌟 El que ens portem d’aquesta nit
El que va passar el 18 de maig a la Sala Apolo no va ser només un concert. Va ser un recordatori. De com és d’important tenir espais on ser lliure. Com és de vital la música com a vehicle d’expressió. Com ens cal veure’ns reflectides en artistes com Nebulossa, que no demanen permís, que no s’ajusten, que no encaixen si no volen.
Ells no van guanyar Eurovisió. No els feia falta. Han guanyat una mica més poderós: el respecte i l’afecte d’una comunitat que els sent seva.
